dimecres, de maig 17, 2006

EL CATALA', LA LLENGUA DELS IGNORANTS!

Sí, haveu comprès bé! És així! El català, la llengua dels ignorants! I ningú me’l treu del cap, aquest fet, i no vull ofendre ningú! Això és, el que he comprès del viatge que he fet a Catalunya, vosaltres em podeu diure que, en pocs dies no es pot deduir el que dic jo! Ja teniu raó, però també jo! A l’Alguer passa el mateix!

Haveu de tenir present que no sóc jo qui fa aquesta consideració sobre la vostra-nostra- llengua! Sou vosaltres mateixos, catalans! La vostra llengua, la preneu com la llengua dels ignorants, deixant-la per una altra. Potser fent així vos sentiu més intel.ligents! O la vostra llengua no va de moda, que no sigui de bona gràcia? No es comprèn bé? No és internacional com l’anglès? I vos equivoqueu molt! No vos dóna més prestigi canviar de llengua, i en canvi vos feu –ens fem- ignorants, perquè perdeu –perdem- la vostra –la nostra- identitat lingüística, i també cultural! Per què tenim d’arribar en això?

No hi ha res de fer, és així!

Si posem davant a nosaltres tres nens que parlen, u anglès, u en castella, u en català, triant el més intel.ligent almenys, de segur, vos posicioneu així:

El nen anglés

El nen castellà

El nen català

Primer és el nen anglés, és més intel.ligent, perquè parla una llengua internacional, i dóna prestigi, però per a mi és el més ignorant perquè en parla sol una, els altres parlen la pròpia, i la d’ells!

El castellà, està al segon lloc, perquè és més parlada que el català, i va de moda!

El català al tercer lloc, perquè creieu que és una llengua que no va bé per comunicar, o creieu que la parlau en pocs, i la parlen milions de persones! Aleshores, si estau en una illa petita teniu de canviar llengua perquè sou pocs! És una cosa que fa riure, però també plorar!

Vosaltres estau ensenyant als vostres nens, a parlar el castellà, creient que sigui millor, em voleu explicar a mí aquest fet, que no’l comprenc? Jo no sóc contra ninguna llengua, sóc contra el sistema, que ve adoptat per les persones sobre la pròpria llengua, qualsevol que sigui. Aprendre diverses llengües vol diure agumentar la pròpia cultura, en canvi, deixar la pròpia per una altra vol diure perdre la identitat lingüística cultural, és com un home que perd els propris principis! No és ja res! Una nul.litat.

Una comparació real

Ara vos explic que he passat jo amb la meva llengua. La meva primera llengua és el català de l’Alguer, de quan sóc nat, no l’italià. L’italià l’he après després, a les escoles públiques. Els mestres, i professors, no volien mai que parléssim en alguerès, sobretot perquè l’estat italià volia imposar la llengua nacional, cercant d’eliminar totes les llengües regionals: en Itàlia n’hi ha moltes, teníem de comunicar en una llengua comprensible per tots, deixant la pròpia! No fent bilingüisme: n’hi ha sol dos casos, en les regions Vall d’Aosta, i Trentino.

Una llengua per tots

La majoria dels ensenyants, que ensenyaven a les escoles de l’Alguer, no eren algueresos, i una part provenia d’Itàlia, i dels pobles de l’illa; qui era alguerès, no el parlava en classe. Els minyons que parlaven en alguerès, venien tractats d’ignorants començant pels ensenyants, i també pels altres minyons no catalanoparlants, en tots els casos no es podia parlar la llengua, perquè es deia que si el minyó parlava el català no podia aprendre bé l’italià! I això ha condicionat molt els pares, ignorants també ells, que s’han fer condicionar pels altres i han deixat el català per l’italià, (parlem del català, parlat amb els propis pares, i a la vida de cada dia). Al dia d’avui, els minyons a les escoles, ja de la Costura, i primària els hi ensenyen dues llengües. Al meu periode, quan anava a l’escola primària als anys 70, això no existia, perquè podia interferir en l’ensenyament de l’italià, potser perquè érem més tontos! Ara als minyons, més els en poses, de llengues a estudiar, i més n’aprenen!

El condicionament fet als ignorants

Hi havia també la presunció, que nosaltres, quan estàvem parlant en català, i si hi havia al costat altres persones no catalanoparlants, creien que estàvem parlant mal d’ells, perquè no comprenia la nostra llengua! Aquella si que era ignorància! Això m’ha creat molts problemes a nivell col.loquial amb els mestres i minyons no catalanoparlants, ha estat u dels problemes majors per deixar el català, era, i érem d’una raça inferior o fills d’un deu menor! Racisme lingüístic a tots els efectes!

Fills d’un deu menor

Nosaltres estàvem bé amb la nostra llengua, sol dintre el nostre perfecte ambient lingüístic, que era l’Alguer vella (així cridaven els algueresos el centre històric de l’Alguer), tancats dintre de la nostra antiga muralla, tots parlaven català, i qui venia a establir-se a l’Alguer vella, i no el parlava, tenia d’integrar-se amb nosaltres, aprenent també ells el català de l’Alguer (nosaltres, a qui no parlava bé l’alguerès, dèiem que el parlava “a la sabaratana”), perquè era l’única llengua de comunicació, parlada per la totalitat dels habitants del casc antic. Ara això no exiteix més!

Un ambient lingüístic perfecte

Ara, al dia d’avui, en el nostre ambient cultural lingüístic, tenim molts problemes, conflictes entre els grups culturals, i són poques les persones que realment mereixen l’atenció de la població, per que, cada u al matí, quan s’aixeca se sent un profeta de la nostra cultura lingüística, dient coses absurdes que els vénen al cap, així, com s’aixequen! Si vosaltres feu atenció en això, quan hi ha conferències, sobre la cultura i la llengua, si hi ha un grup que l’organitza, els altres grups no hi són! Hi ha contrastos molt forts; la causa és, en la majoria, l’enveja! Un fet molt radicat a l’Alguer, ja des dels temps de Joan Palomba, del 1900! Això fa molt mal a la llengua, perquè no hi ha un acord entre ells, la majoria se senten profetes de la pàtria! Això creuen ells! Si anem a veure, u més molendo de l’altre! (Molendo és l’ase en alguerès!)

L’enveja és antiga, i molt radicada

Retornant a la llengua dels ignorants, perquè no pregunteu a aquestes persones que són molt cregudes de la nostra cultura, si han ensenyat als seus fills el català de l’Alguer, dat que són ells el s nostres profetes, de la nostra cultura i llengua? En conec sols dues que ho han fet, els altres res! Aleshores també ells consideren el català la llengua dels ignorants! Sinó, hauríen ensenyat el català alls seus fills! Quins problemes tenen? O no tinc raó? Jo, poc temps fa, era en una presentació d’un llibre en català de l’Alguer, molt interessant,. La majoria de les persones del públic, eren d’aquelles aculturades, totes sobre els 55 anys, hi havia també dues noies. Es parlava de les problemàtiques de la llengua, es deia que els joves no el parlem, el català, i algunes persones aculturades s’han dirigit en veu alta a le dues noies dient-los de fer fills, per ensenyar-los l’alguerès i no perdre la llengua, i que ara tocava a elles! L’hipocresia havia tocat el límit! Quan ells han ensenyat als seus fills l’italià! Perquè el català era la llengua dels ignorants.

Quin exemple que ens donen!

Ells van a les conferències tan sols per fer-se veure pels altres, que són persones aculturades, i per rentar-se la boca ( una manera de diure a l’Alguer per fer-se veure, gitar palla, i fer barra!) volen fer-se veure a dalt de tot i de tots! Només ells saben!

La nostra classe cultural és així

Jo tinc 42 anys, i sóc de l’última generació que parla el català de l’Alguer, pels efectes que he explicat en aquest text, és molt difícil trobar persones que el parlin, el català, per sota de la meva edat, deu ser impossible sota els 35 anys! (Parlem sempre de llengua col.loquial).

I així serà el català de catalunya si la preneu com una llengua inferior, no adequada a la vida de cada dia, la perdeu com a l’Alguer, rar cas en europa d’una llengua interrompuda!

L’última generació

El passat, nos ha donat una llengua, i una cultura,

El present, nos l’està encara deixant,

El futur, nos la vol treure.

El temps

Jo esper que qui lligi prengui en consideració el que he escrit, i com a exemple, les problemàtiques lingüístiques de l’Alguer. Així, com mori una llengua, la causa major és la política, sempre llunyana d’aquests problemes. Esper d’equivocar-me sobre la realitat catalana, però no crec.

Qualsevol persona que m’enviï comentaris sobre el text, li respondré.

dissabte, de maig 06, 2006

Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer (Continuacio')

Impressions d’un viatge demencial a Catalunya II!

Divendres, 24 de febrer de 2005

Un dia de novembre de 2005, a l’Òmnium Cultural de l’Alguer, el nostre professor Joaquim ens proposava un intercanvi cultural amb els estudiants d’una altra escola de català de Catalunya, qui volia hi podia participar, l’escola era i és la d’Esparraguera, un poble a prop de Barcelona. Les finalitats d’aquest intercanvi ? No sé què posar!

Una bella idea

Passats alguns dies, comencen a arribar les postals a tots, estàvem molt contents.Els dies passen, i a mí, no m’arriba encara res! Oi, aquestos catalans!

Pocs dies abans de Nadal vaig rebre una postal d’Esparreguera, quina il.lusió! Obr la postal, una postal de felicitacions! És molt bella, llig la carta...
La meva parella lingüística es diu Ana, i té 35 anys, de Barcelona, però viu a Esparreguera, m’explica que no havia parlat mai el català, tot i que el pare el parlava. La mare no, perquè no és catalana. Em diu que, per a ella, és molt difícil parlar-lo, i escriure-lo encara pitjor! Anticipadament va disculpar-se, i per això em va prometre que s’empenyaria en l’estudi de la llengua, per a poder comunicar amb mi d’una manera millor! Vaig notar que ella escrivia d’una manera molt simpàtica. Comencem a contestar-nos, el temp passa, i veig que ella va millorant el seu català! Ha tingut paraula! Jo li envio targetes postals, pel.lícules de l’Alguer i de Sardenya, li volia fer veure on visc!
Ella m’escriu sempre al correu electrònic, hi ha sempre unes paraules que no les comprenc, al diccionari de català no les trobava! Un dia em decideix de comprar-ne un de castellà! Quan vaig a fer la traducció, em vénen molts dubtes! No es comprenia en quina llengua ella m’escrivia! No tenia sentit ni en català, ni en castellà! Li explico aquest problema, ella se’m disculpa una altra vegada! Per no crear-li problemes per comunicar-me, li vaig dir d’escriure’m com volgués, allò important era comunicar, però, ella d’aixó se n’és aprofítada! I m’escriu més en castellà, i també amb aquella llengua desconeguda, que en català! L’intercanvi lingüístic cultural era i és contaminat d’altres llengues desconegudes!

Una llengua desconeguda

Al mes de febrer tinc uns dies de vacances, i m’hi decideixo de fer un viatge a Catalunya; a l’Ana li faig saber del viatge, i també que era una bona ocasió per conéixer-nos, i de veure també el poble. Ella em vol convidar a casa seva! Jo no volia, perquè sóc molt tímid i vergonyós, no m’agrada molestar ningú, i a més tinc també tinc por de les dones! Oi ! Després de tant, m’ha convençut, jo sóc una mica tossut, o cabezón com diu ella, i vaig aceptar la invitació.
Arriba el dia de la partença, entr dins de l’avió, estava tot ple, hi havia també l’alcade de l’Alguer amb un assesor, també ells van a Catalunya! Jo em pos a pensar sobre ells: “de segur que van a fer un viatge cultural, o a tenir relacions turístiques o comercials”; em pregunt: “que em rapresenten ells culturalment a Catalunya? no són ni algueresos”. Els he vists una vegada en televisió i vos dic que com parlaven en alguerès feien pietat; seria millor que no parlessin! Ells tenen de representar l’Alguer a Catalunya! Però de quina manera? Que pensaran els catalans de nosaltres quan els sentiran? No continuo més!

Una representació que no m’agrada

Després de 55 minuts de viatge arribem a Girona a les 23.30. Pregunt al personal de camp d’avió diverses informacions, i tots em parlen en castellà, més de sis persones! Em dic:
– No seran treballadors catalans...- però em comprenen perfectament ! Ja va bé el mateix! No és res!
M’he decidit de passar la nit a Girona, perquè era ja massa tard. Munt a l’autobús, i pregunt al xòfer on puc trobar un hostal per passar la nit. Gentilment, em dóna les informacions en castellà! Ja va bé el mateix! Arrib al poble, a les 24.30, pregunt a le persones que encontr pels carrers:
-On és pot trobar un hostal?
Tots em parlen en castellà, no fa res ja va bé el mateix! Sempre tots gentils! Trob dos hostals, i estaven plens. Al tercer, reeix a trobar l’última cambra lliure! Ningú del personal m’ha parlat en català de tots tres hostals! L’hostal estava molt bell, i la cambra era de luxe! És molt estrany que un hostal d’una estrella sigui així, de luxe! Si veniu a Sardenya, i anau en un hostal d’una estrella, vos van a donar una cova! No he pensat de portar de l’Alguer una espelma, per cercar catalans que parlin en català!

____________________________________________________


Dissabte, 24 de febrer de 2005

Al matí, em llevo d’hora per a agafar el tren cap a Barcelona, vaig sempre a preguntar informacions a moltes persones, com u d’aquells turistes tontos i perduts, però jo no sóc així! És que jo volia trobar un contacte en català! Tots em parlen en castellà, al bar, a la taquilla, el personal del ferrocarril, el personal de la seguresa, els xòfers dels taxí! En aquest poble seran tots immigrats! No crec que sigui així! Pens que la qüestió deu ser una altra! Mentrestant jo esper el tren a l’estació per portar-me a Barcelona, veig moltes persones, amb un aire de treballadors, després veig que es ferma al meu costat, una parella, i que parlen en català! Aleshores, ja hi ha algú que parla en català! Teniu de veure le meves orelles com s’han fet! Grans com aquelles d’un elefant africà! Era curiós d’entendre’ls parlar en català, entenia tot, més bé que les màquines electròniques d’espionatge de la C.I.A. americana!

Una orella fina!

Arriba el tren, munt, i m’assec, prenc el mòbil, i el sintonitz ràdio Catalunya, per fer l’orella al català, tanc els ulls per riposar-me, i escolt la transmissió: és una transmissió de receptes de menjar català, molt interessants! Cada u trucava per dir la seva recepta, quina millor que l’altra, jo volia trucar, per dir-ne una nostra algueresa - lo polp en allada-, però no tenia el número de telèfon. Després el periodista va parlar de la història d’una recepta antiga Catalana que es remunta al 1400, i que l’han inventada els monjos, una recepta molt pobra i molt bona – la torta de menjar blanc!- Òstia! El nostre pastís alguerés! Nosaltres no tenim tan sols la llengua i la cultura catalana, també la cuina catalana!
Acabada la transmissió, cànvic diverses emissores tots parlant de llengua, sempre d’arguments molt interessants, en algunes l’escoltador podia participar. M’hagués agradat diure la mia opinió sobre la llengua, però també en aquest cas no tenia el telèfon!

La curiositat lingüística no acaba mai!

Després de reposar-me, obr els ulls:
– Oi! On sóc?
He comprés que he travessat el temps i ara sóc en una altra part del món! Sóc sobre el tren que porta de Xangai a Pequín! Tot ple de xinesos! Així tants no n’he vist mai!
Arrib a Barcelona, i em truca l’Ana, dient que arriba mitja hora més tard. Pero’ jo no podia presentar-me així com un ase a ella, i aprofito per anar a comprar flors, hi vol un poc de cavallerositat italiana: de italià vaig portar tan sols allò! La resta, tot alguerès! Pregunt a les poques persones que trob al carrer, malgrat siguin les 10.30 del matí! No menys de quinze persones, la gentilesa d’aquestes persones m’ha impressionat molt, nosaltres a l’Alguer no som així gentils! Però hi havia una altra cosa que m’ha colpit encara de més, tots em parlaven en castellà, tot i que em comprenien perfectament: vol dir això que parl el català, no una altra llengua! Del més jove al més gran, de tots dos sexes! Volia veure si hi havia distinció ( estic molt desil.lusionat), però no hi havia res de fer! He comprès, que l’únic que parlava el català a Barcelona era jo! Quin honor! I em ve un dubte, no és que jo sóc a Madrid? Així quan era sobre el tren de Xanghai a Pequín! Quin viatge extrany!
No reeixia a trobar el negoci floreal, havia ja fet més de dos quilòmetres, ja que jo sóc molt tossut i “cabezón”, hi reeix a trobar-lo, al florista, li pregunt sobre les roses grogues i vermelles, potser sóc una mica exagerat! A mi, aquestos colors m’agraden molt! El florista gentilíssim, que entenia la meva parla amb el meu accent, ni va esforçar-se a parlar-me en català, em parlava sempre en castellà!
Retorn a l’estació de Xanghai... Oh! de Madrid! No record bé on era, però a Barcelona, no!

Quina Catalunya més extranya!

Em truca l’Ana, no comprenia bé on era, i després de tant reeixim a trobar-nos. La veig de lluny, li volia fer una broma, però l’emoció m’ha blocat! Ella es presenta, és molt simpàtica així com la creia jo, li dono les roses, crec que li agraden!
Si no sabeu què regalar a una dona, doneu-li roses, elles són sempre contentes, és el millor regal que podeu fer.
Muntem al cotxe i anem a Esparreguera. Quan arribem, em porta a l’Abadia de Montserrat. Em feia de guia, m’explicava tantes coses, mentre jo feia pel.licules. Un lloc d’una bellesa indiscutible.

Així com la imaginava

S’havia fet tard, i la fam tocava el sostre. Ella em porta a un petit restaurant d’Esparreguera d’un amic seu, que fa cuina casolana. Entrem dintre del restaurant, nos seiem, l’Ana em presenta al seu amic, ell em parla en castellà, sempre l’Ana li diu de no parlar-me en catellà, que no el comprenc, i de parlar-me en català, perquè jo el parl, i que sóc italià!
- I de on ets?
- De l’Alguer!
- I on es troba?
- A la illa de Sardenya-
- Ah! I tu parles el català?
- Si!
- Per què?
Li explic el perquè, ell estava molt perplex! La seva curiositat em va submergir! Em fa moltes preguntes, i també sobre els noms dels ingredients que estaven al menú, i si coincideixen amb l’alguerés, ell tenia alguns dubtes sobre unes paraules, no estava convençut, li explico, que potser ell s’equivoca, i no jo.
- Mira que potser que t’esballis tu, i no jo!
- Per què?
- Perquè jo parl un català arcaic, i tu modern!
- Ah!
La muller que treballa amb ell, em diu que sabia que a l’Alguer es parla en català. També un client que estava segut al costat de la nostra taula, també ell comença a fer-me preguntes, sobre l’Alguer i l’alguerés, fins i tot els cambrers del restaurant que crec que eren els fills seus.

Demanem el menjar, quin plat millor que l’altre, he menjat de deu! Li pregunt també sobre el vi negre i fort, fet en casa, m’agraden els vins genuins: del vi sóc un entés, i a més el faig. Ell vol acontentar-me, i em bec un got. El vi estava bo, però m’ha pres al cap, ell tot somrient em diu:
- Fort, eh!
- Sí, però mata l’home!
- Els vins nostres són molt forts!
- Ja ho veig!
Ja al segon got, i l’home era ja mort, no coprenia res més! En aquell vi, hi havia una cosa que no anava bé! Acabat de dinar fem les salutacions, i vos assegur que l’hospitalitat a Catalunya és a fora del comú, no com nosaltres algueresos, que d’això els catalans no ens han trasmitit res!

L’Alguer: On és? L’alguerès: Català? Boooo! Oi!

Ens en anem a casa per reposar. Allà mir la televisió. Els programes són en català, parlen de cultura i de llengua, veig que la televisió és submergida en això, ja fan bé a salvaguardar la llengua i la cultura, però és una mica pesat, els mitjans de comunicació bombardegen la població amb aquests programes dia i nit! Nosaltres a l’Alguer tenim dues televisions locals, tan sols una dóna les telenotícies en alguerès, és CATALAN TV i es pot veure també a internet.

La salvaguarda de la llengua

Al vespre, sortim de casa per anar a la festa de carnaval que fa el poble pels nens, i pel carrer trobem dues bruixes, que són amigues de l’Ana, i vos dic, que així belles mai no n’he vist! Òstia! L’Ana em va presentar a mitja tribu d’Esparraguera, tots molt simpàtics, i curiosos de la meva parla, potser feien confusió amb E.T., que venia d’un altre planeta! La festa era organitzada en català! Una llengua molt rara! Oi!

Una llengua rara

L’Ana em diu que, al vepre, ens han convidat a una festa d’aniversari, en el pis de la bella bruixa.
Mentre, anem a fer unes despeses per la festa, i també un volt pel poble dels espàrrecs, molt bonic, tranquil, i amb un bon aire. Arriba l’hora d’anar a la festa, entrem al pis, estava ple d’amics i amigues de l’Ana, em presenta a tots, i com les altres vegades diu le mateixes coses, estan una mica sorpresos, ells em volien fer la vivisecció al cap, per mirar cosa hi havia dintre ( creien d’estar a l’àrea 51 dels Etats Units d’Amèrica ) No sabien que dintre del cap d’ un alguerés, hi ha tan sols carbó i res més!
La festa estava molt animada de belles dones! Jo tinc por d’elles! Em fan preguntes en castellà, i els explico de parlar-me en català! Pareixien esforçarse per parlar-me en la llengua d’ells! Alguns se’n diculpen, de la parla, i continuen en castellà! Jo deia que no hi havia cap problema, que així aprenia una nova llengua! Oi!
Després d’un poc, les belles dones treuen a fora un argument molt interessant de la llengua i de la repressió del règim, parlant en català! Discutint amb mí també dels problemes de la llengua algueresa, i que s’assemblaven molt! Acabat l’argument, retornen a parlar en castellà! Oi! Vaig notar que la festejada era de llengua castellana i no tenia cap problema en parlar-me en català! I a més, érem col.legues! Fem el mateix treball, i d’allò animem una llarga discussió! Més envant, s’asseu a la vora de la meva cadira un home que no record el nom, em parla en català i em diu que ell és mestre d’escola, però que no és català, sino’ andalús. Havia trobat treball a una escola del poble, m’ha dit que en sis mesos havia fet un esforç mental increïble per aprendre el català i integrar-se a la comunitat! Jo no he comprés per què! Parlen tots en castellà! I parla el català amb tots sense problemes d’identitat com tenen els catalans! I a més ensenya el català als nens! I ha d’escriure un llibre sobre aquest cas! Mentre, m’ofereixen un got de vi! Oi! Al primer em pren al cap, al segon mori l’home! El vi estava bo, però! Em volien dar també cava! He preferit deixar-ho perdre! Es fan les dues, comencen a anar-se’n, les dones, totes em donen petons, tres amb precisió! I totes em contesten que m’equivoco com donar-los! Jo pensava que, els donés a la dreta o a l’esquerra, no canviava res, i que no era la quantitat, sinó que compta la qualitat! Que metòdiques! Oi!

Quants problemes per parlar la pròpia llengua

Diumenge, 26 de febrer de 2005

Al matí següent, el dia no era tan bo. L’Ana em porta a fer un volt a Sitges, un poble turístic de mar, amb un bell casc antic, i una bella platje. Estava ple de turistes, visitem tot el que es podia veure, estava fascinat de l’organització d’aquest poble. Es fa la una, i la fam toca el sostre! Decidim de tornar a Esparreguera, i a mesura que anem anant, trobem en un poblet un restaurant, i ens aturem. Es diu, Pa Nou, i fan cuina casolana. És un negoci familiar, i la primera cosa que et donen, és la gentilesa! No som a l’Alguer! Parlen tots en català! Hi havia tres minyones cambreres, , més o menys dels setze als vint-i-un anys, parlaven en català. Fa una vida que no entenc parlar persones així joves! La seva iaia, una dona molt gran d’edat, estava darrere del banc passant el temp, i tenia molta gana de parlar amb algú! I començ una llarga conversa amb la dona, parlant de menjars, ella tota contenta perquè algú li ha dat una mica d’atenció enmig de tanta gent.
Ens seiem a menjar, i sempre de deu em tracten! Prenc el vi, i estava bo, el primer got m’ha pres al cap, al segon, mori l’home!
Retornem a Esparreguera, l’Ana em diu que em volia conéixer un amic seu, i que nos vol portar a Barcelona, per visitar la fira del llibre català, això al vespre. Em diu també que és una persona molt interessada per la llengua com sóc jo! Òstia, a Catalunya hi ha un terrorista lingüístic com jo! L’Ana me’l presenta, i parlem de llengua, veig que és una persona de cultura historico lingüística catalana elevada. Anem a la fira, ell sabia tot de la història i cultura catalana! No hi havia llibre que no coneixia l’autor! M’explicava de tot sobre els llibres. Jo pens que si a l’Alguer forem tots com ell, havíem resolvit tots els problemes de la llengua! Hi havia una noia que feia jugar els nens, fent jocs, i recontant històries en català, eren molt petits, més o menys de tres a cinc anys, i parlaven en català! Feia 35 anys que no veia parlar en català minyons així petits! Sóc estat encantat mirant-me’ls durant molts minuts, em feia recordar la nostra Alguer vella, i pobra, on l’única llengua era el català de l’Alguer.


Quina emoció lingüística
Diumenge, 26 de febrer de 2005
Últim dia

Al matí, faig la bossa de viatge, i partim vers Girona. Visitem el centre històric, que és molt bell, ben organitzat, i net! No un desgavell com l’Alguer, en allí si que saben que vol diure fer turisme! Arriba l’hora de dinar, la fam toca el sostre!
Entrem en un restaurant del centre històric, i trobem els duenyos que parlaven en català. També amb ells haven bescanviat algunes paraules sobre la llengua. El menjar, com els altres, estava de deu! Anem al vi. El primer got em pren al cap, al segon, mori l’home! Oi aquest vi català!
Al vespre l’Ana m’acompanya al camp d’avions de Girona, no tenia gana d’anar-me’n, però a l’endemà tenia de retornar al treball! Ens donem un bell reveure. Jo faig totes les pràctiques per muntar a l’avió, després tots els controls de la seguresa. Com que no no era escrit, no sabia quina era la sortida de l’avió de l’Alguer! Aleshores, pregunt al personal que estava allí:

-Disculpi, em sap diure on és la sortida per a prendre l’avió de l’Alguer?
-Guardi, deve andare là, a sinistra, in fondo, e guardare il televisore que gli indica l’uscita per Alghero (tradució al català: Miri, te d’anar a l’esquerra, al fons, i mirar el televisor que li indica la sortida de l’Alguer)
Jo he pres un cop al cap lingüístic! Parl en català i em responen en italià! No sabia que dir, no volia fer polèmiques sobre la llengua! La resposta la deix a vosaltres si haveu tingut gana de llegir aquesta història!

Les perplexitats de la llengua superen la raó humana!

___________________________________________________________________________

El català, la llengua dels ignorants!
Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer II.

Sí, haveu comprés bé! És així! El català, la llengua dels ignorants! I ningú m’ho treu del cap! Sense voler ofendre ningú, això és el que he comprés del viatge que he fet a Catalunya... Vosaltres ja em direu que... quan llegireu la segona part...

dimecres, d’abril 05, 2006

Primera diada d'excursionisme en llengua catalana


El dia dos d’abril, la cabra peó Joaquim Gadea, professor de català a la Universitat de Sàsser i a l’Òmnium Cultural de l’Alguer, ha organizat la primera diada d’excursionisme en llengua catalana, en el temptatiu de convèncer les cabres peones estudiants dels dos punts, per constituir el primer Centre Excursionista de l’Alguer, perquè som l’únic poble català que no té un centre. Les finalitats són: la llengua catalana, punt de referència a l’illa de Sardenya dels grups d’excursionistes de cabres de tota Catalunya, intercanvis culturals, viatges d’excursions als altres països de llengua catalana, i tastar una mica d’herba bona! Sempre en català! Ell no sabia a què anava a l’encontre, en el temptatiu de provar-nos! Nosaltres som primitius com la nostra terra, i tossuts!

Jo, dies abans, havia contactat amb un grup xerpa del Nepal, aquells que van a l’Himàlaia, per a dar-nos un ajut a portar tot l’equipament, no han volgut venir perquè a l’illa fa massa calor, i també perquè som tocats al cap, no som seriosos fent les coses! L’encontre és estat diumenge a les nou i mitja del matí, a la plaça de la Pau de l’Alguer, havent dat la notícia diversos mitjans de comunicació regionals.

Nosaltres n’érem setze, però s’han presentat també dues cabres del centre espeleològic alguerès i una altra amb corbata. A les deu partim cap a la reserva faunística “Arca de Noè” de l’Alguer, a Port del Comte, lloc d’indiscutible bellesa, i àmbit de molts excursionistes estrangers. El lloc per visitar és la Cala de la Barca, que està davant de l’illa Plana, i la torra aragonesa de la Penya que està situada a 271 metres d’alçada en un penyasegat increïble!

La flora és única en tota la Mediterrània, hi ha presents diverses espècies endèmiques. La fauna és molt particular, hi som nosaltres! Nosaltres, cabres peones, en aquesta primera excursió teníem de provar totes les situacions de viatge enmig de la natura de l’Alguer, així per fer compredre a totes les cabres de Catalunya i del món que no hi ha cap problema per venir on som nosaltres, a l’Alguer! La sortida va bé per a totes les cabres, des d’aquelles que estan encara mamant, fins aquelles velles, a punt d’anar a la carnisseria!

Teníem tots els tipus de vestits i equipament per provar les dificultats de l’excursió. Cadascú el portava diferent de l’altre: de submarinisme amb l’ampolla d’oxigen, tota per anar a esquiar amb els esquis, tota de gimnàstica per fer step, esmòquing de nóvio, per a casar-se, vestit de nit de cap d’any amb sabates de talons alts, de deu centímetres, minifaldilla amb samarretes sense mànigues, i sabates de mar, biquini, cordes, botes d’esport i piolet per al gel, cadira de mar amb parasol, tota de paracaigudista amb el paracaiguda, i el casc.

Arribats dintre de la reserva caminem a peu pels camins oberts, i poc després visitem la Cala de la Barca amb tot el seu encant, amb la mar plana com una taula; mirem diversos tipus de plantes; cadascú explicava el nom i les utilitats amb l’herbari, una excursió completa! Ens mirem de lluny la torre de la Penya, que cada tant estava enmig dels núvols. És la nostra etapa més desitjada.

Aleshores, les cabres espeleòlogues ens volien fer el camí més breu i bell a la vora dels penyasegats, per davant de la mar, i visitar unes coves, que són nombroses en allí, però les cabres peones no volien fer-lo. Per què la primera prova té de ser la més difícil? Elles no volien entendre els consells de les cabres espeleòlogues. Tossudes com són, doncs, van fer el camí més llarg amb tot aquell equipament! Jo estava fent una pel.lícula, prenent informacions de les dues cabres espeleòlogues, em gir per anar on eren els estudiants, i ja eren lluny de mi! Jo, aleshores, faig per atallar el camí, i m’aturo en un camí creient que passaven, però no és estat així, els he cercats pel mar i pels monts, no els trobava, jo sempre:-beé, beé, beé. No m’entenien, no eren tan sols tossudes, sinó també sordes com les campanes. Al final, decideixo d’anar de sol i seguir el camí dels espeleòlegs; ells tenien un avantatge del 70% del camí; el grup de cabres peones amb la cabra Joaquim, anaven 45 minuts envant! Em poso a córrer com un presoner que està fugint d’ Alcatraz!

Vaig passar pels penyasegats que porten a la torre, i de tant en tant anava gravant alguna cosa, no podia fer menys, perquè estava sorprès de la bellesa del lloc, així arcaic! Esperava trobar uns dinosaures, no se sap mai! Per què Spielberg no ha vingut aquí per fer algunes pel.lícules? Reeix a agafar les cabres espeleòloques! Em ferm durant quinze minuts i esmorzo amb ells; després continuo sol, no volia arribar a la torre després de les cabres peones, qui vergonya! Continuo caminant pels penyesegats, mentre es feien sempre més alts i fascinants! Jo pareixia aquell minyó del llibre Cor, d’Edmondo De Amicis: dels Apenins als Andes!

Moltes vegades triava els passatges més perillosos, m’agraden les emocions fortes! Portar les banyes fins a la torre no és una cosa de tots! Arrib a la torre, estava enmig dels núvols, cosa que la rendia més fascinant, munt damunt d’ella fent sempre pel.lícules, tenia d’immortalitzar aquell moment emocionant... Després d’uns minuts, veig de lluny alguna cosa. La cabra peó de Joaquim al cap de les altres, pareixien travessar la selva verge! Ells han aconseguit superar totes les dificultats, gràcies a la cabra peó Pasqual, amb els seus recontes de les transmissions televisives, que van del festival de San Remo amb totes les cançons, la “corrida” , gossip, fins al telediari de Emilio Fede! És una televisió vivent! Feia superar la mandra de les cabres!
Joaquim em dóna la bandera de les quatre barres, per fer-la onejar sobre la torre aragonesa, i fer-nos fotografies. Tots cansats ens posem a dinar.
La cabra peó Joaquim va proposar la creació del Centre d’Excursionista de l’Alguer, per una orella és entrat i per una orella ens és eixit, comprés jo, potser, perquè tenim de raonar amb més calma i en un lloc més adequat. Mentrestant ens ha donat un full per adherir-se al grup; havíem de fer funcionar el nostre cervell primitiu!

Després que ens hem reposat bé, i dinats, decidim de retornar avall; les cabres peones estudiants, més valentes que mai, volen acabar pel camí més dificultós i han usat les cames per arribar a la via... Volien posar a prova també el cul! Rascar-lo sobre les roques i plantes espinoses! Després de tant arribem als cotxes molt cansats, però contents d’aquesta nova experiència; alguns han proposat una nova excursió, a la platja de Sant Joan, que està situada a la vora del port de l’Alguer, que arribes amb el cotxe fins a la platja, obris la porta, i poses la tovallola per prendre el sol! Decidim de retornar a l’Alguer, nos donem el reveure.

Però ningú sap que jo tinc poders paranormals. Puc llegir la ment de tots! I a la ment de tots llegia:
-Joaquim, no ens fots més!!!

Les fotografies de la diada excursionista.
________________________________________
Paolo
salis.paol@tiscali.it

dimecres, de març 22, 2006

UN VIATGE LINGÜÍSTIC DEMENCIAL D’UNA CORAL A CATALUNYA



Sóc sempre el mateix gall a recontar-vos un altre fet! Abans jo era corista, no tan bo, en una coral de L’Alguer. Anàvem a fer concerts per tota l’illa, i també a fores. Sempre havem obtingut molts reconeixements importants.
Nosaltres, enmig d’aquesta passió, ens divertíem molt coneixent moltes corals d’altres galliners, també estrangers. A tots agradava conèixer galls i gallines, però a mi tan sols gallines!

Una coral verament clamorosa

Un dia de març del 2000 el nostre gall mestre de la coral, que t’he el cap calb com el cul d’una mona, ens dóna una bella notícia, nos havia arribat una invitació per participar, al mes de juliol, en un festival internacional de cant coral dels més importants d’Europa,que es fa a Catalunya, en un poble que està a cent quilometres de Barcelona, a sota dels Pireneus.
L’alegria era indescriptible: tots feien quiquiriquiií,quiquiriquiií, cococoooodèèèè, cococooodèèèè, les gallines una més ximple de l’altra i tontes, quan movien les ales, començaven a volar moltes plomes i no es veia res al galliner! Com la boira espessa de Milà! Es posen a fer ous bollits, fregits, a la cloque, escumats, i també se’ls tiraven a la cara.
Tot era contentor!

Una bella noticia

Durant els mesos següents, nos preparem molt seriament amb totes le forces que tenim. Jo no.Encara tenia d’aprendre, la meva veu no estava a punt per fer el concert. El gall mestre no sabia si jo era creuat amb un grill o amb una granota! Que si jo quan cantava no feia quiquiriqui, i feia cri, cri, cri, o cra, cra, cra, cra, un gall verament estrany! Però el gall mestre em volia portar igualment també sense cantar, perquè jo mateix faig part de la coral, la meva felicitat tocava els ous que il.luminaven el cel a la nit!

Una veu estranya

Arriba el dia de la sortida, a les 7.00 del matí d’un dia de juliol, anem cap al nostre autobús, que havem llogat per tot el nostre viatge, que nos esperarava a plaça de la Mercè: No vos podeu imaginar quants ous hem tingut de vendre per pagar-lo, les nostres gallines de la coral en feien tants, fins i tot set o vuit al dia, a algunes els van venir les morenes de tants ous que havien fet! I s’havian posat també els bolquers! Pobres les nostres gallines!
Ningú encara havia fet quiquiriqui o cococodè perquè nos teniem de relaxar pel viatge.
Era una gran festa, i tots estàvem contents: Les gallines mares que ploraven per la partença de les seves gallinetes, pareixia que nos tenien de portar en un forn d’una braseria! Elles han dat de tot als seus galls i gallinetes: botifarra, pernil, lardò, formatge, ous de butxaca, casquetes, coques de pa fet en casa i vi! Pareixíem fer un viatge a l’Àfrica! Nosaltres, sards, quan viatgem som així, no nos agrada viatjar amb el ventre buit! I a més nos reconeixen tots també perquè som baixos, gruixuts, "feus" i negres com el carbó! Estem a la vora d’Àfrica!

Viatjar per a menjar o menjar per a viatjar?

El gall mestre amb el cap calb com el cul d’una mona va fer quiquiriquiiii per muntar a l’autobús i surtir, tots es donaven encara altres petons, com si fos un viatge sense retorn!
Una altra vegada quiquiriquiiii, i partim cap a la nostra antiga mare, Catalunya! Així com deien els vells galls de L’Alguer!
Arribem al poble de Porto Torres.
És un poble que està a 30 quilómetres de la nostra ciutat, entrem al port per embarcar-nos i veig el nostre vaixell ancorat al moll; m’havia fet una bona impressió, que bell que era i que gran! Tan grans... no n’he vist mai! I qui sabia quantes persones hi estaven a dintre! Tenia quatre fumals gegants, i poques xalupes, pensava que era un fet estètic: seran amagades en una altra part del vaixell! Reeix també a llegir el seu nom, es diu TITÀNIC! Oi !Un nom que no m’agradava per res, i no sabia perquè em donava inquietud! Ja no volia muntar al vaixell.
Tenia por de fer el viatge pel mar! I a més jo no sé nedar! Vosaltres haveu vist mai un gall nedar? Jo tan sols he travessat les potsàngeres del meu camp! Sik! Sik! Sik! Em faig coratge i munt, un gall ha de ser fort davant de les gallines! Elles no tenien por perquè els seus cervells són molt petits i són "tontes", no aconsequeixen raonar! No saben el que fan!
El Titànic parteix, la destinació és Gènova, el poble del gall Cristòfol Colom. Aquell sí que no tenia por del mar!
Quan surtim a fora del port el vaixell comença a ballar... Quan més mar feiem, més ballava el vaixell. I ballava d’una manera espantosa, muntava i davallava sobre les onades, hi havia una tempesta de força 8 i la gana de fer quiquiriquí i cocodè nos va passar a tots, estàvem malament i marejats.
Les nostres pobres gallines, en compte de fer l’ou pel cul el feien ara per la boca! Mentrestant el Titànic no s’enfosava! Jo de tant en tant surtia sobre el pont del vaixell, per mirar si veia alguns icebergs! Jo no sabia si també en Sardenya n’hi havia! No volia fer la fi de Di Caprio!
Després de deu hores de viatge en ple dia, enmig de la tempesta, arribem a Génova.
Estàvem molt cansats, i dintre del vaixell estava ple de plomes i d’ous trencats! Vam posar els peus en terra com si fóssim nàufrags! Muntem al nostre autobús, i partim cap a Catalunya, anem rectes vers la frontera de França.
Dintre del nostre autobús es veu el nostre orígen sard! Com morts de fam, tréiem botifarra, formatge,pernil, coques de pa casquetes, vi i altres coses encara. Es comença a veure els nostre somriure, nosaltres quan mengem som així!


Un viatge per mar com en una pel.lícula

Arribem a la frontera Francesa, i nos aturen dos galls de la policia, dos galls vers! Teniu de saber que tots els galls d’Europa descendeixen dels francesos, els nostres orígens són aquells! Eren alts, ben trempats, amb les plomes blaves, blanques i vermelles! Nos contestaven tot, nos miraven malament ; ens van controlar també les plomes, mirant si teníem polls! No ens en van trobar perquè el nostre poll és molt petit i s’amaga bé, i no es veu! El poll sard és així! Pareixien del KGB! Després nos han deixat anar amb molta desconfiança!

Un control molt profund

El viatge en autobús va continuar durant tota la nit, les gallines van patir atacs de claustrofòbia: es posaven a plorar, alguns galls feien fins i tot quiquiriquí. Això no porta bé, que el gall canti de nit! Jo esperava que no succeís res! Després de tantes hores de viatge de nit, comença a fer-se dia, tots nosaltres érem molt cansats, com si haguéssim fet un viatge per una carretera afgana! Després de tant arribem a destinació a les 9.00 del matí.

Un autobús ple de desesperats

A la parada del poble que nos tenia d’acollir durant tot el temps neccesari, hi havia tota la població, esperant-nos : galls, gallines, pollets de cada edat, tots curiosos de veure’ns.
Quan vam davallar ens van aplaudir (quiquiriquiií, cocooocodèè, cocooodèè, quiquiriquí), també els pollets (piu, piu, piu!) El primer gall a fer-se envant, per dar-nos el salut de benvinguts per part de tot el poble, era l’alcade, un gall gruixut com un buda! A tots nosaltres nos daven petons, va ser una gran festa, jo anava triant totes les gallines més belles! Sóc un gall italià molt calent!

Un bell benvingut

Després vaig notar que la nostra comunicació amb ells no m’agradava! Teníem de parlar amb ells, però com?
Quan van separar-nos, per portar-nos de dos en dos, galls i gallines per cada família, jo esperava que m’ enviessin amb una família d’una d’aquelles gallines que m’havia besat! Però no és així! M’arriba un gall ros amb ulleres, més o menys de 30 anys i es presenta, es diu Xavier, és una mica tímid, i molt gentil,em parla en català i jo li contest amb el meu alguerès: ha estat un moment particular per a mi! El primer contacte que jo tenc amb un català!

Veig que fa una cara estranya, com estigués dient: quina parla i accent més estrany que té aquest gall italià!

El primer contacte

A mi i al meu amic de la coral, Xavier nos porta al seu galliner, i nos presenta la seva família: els pares, els germans, les cunyades, tots molts amables i simpàtics.
Parlem per conèixer-nos, el pare no el comprenia res! La mare pitjor! Els altres un poc, parlaven molt ràpid! Que pressa tenien! Una mica difícil a causa de l’accent i de les seves presses! No tenien la parlada com nosaltres. Quan parlem nosaltres sard fem venir gana de pixar! sem els més lents de tots els italians! A més ells no sabien que, a l’illa de Sardenya, hi ha un poble que parla en català arcaic! És a dir, català! I em preguntaven per què, i per què tan sols a l’Alguer.
Els vaig explicar tot, el meu amic que no és alguerès els dieva que el nostre dialecte no era català, les diferències de llengua hi són, però és sempre català com tots els altre dialectes catalans! Això perquè sem molt criticats de tota l’illa per el nostre dialecte i cultura.
Els vells galls algueresos dieven que no érem sards, tan sols algueresos, nosaltres tenim una altra llengua i cultura completament diferent de tota l’illa! Això ens ha comportat molts contrastos en tota Sardenya.

Una família amable

Deixades les famílies, tots nosaltres, teníem de partir cap a la presentació de totes les corals, que era a les 10.00 del matí!
L’autobús, ple de desesperats, parteix un altre vegada cap al poble de la congregació, que està a 35 quilòmetres del poble que nos ha acollit.
La carretera és tota plena de corbes, i el nostre calvari continua! Vam tardar 55 minuts!
Les nostres gallines retornen a fer l’ou de la boca i no del cul! Arribem, i com davallem de l’autobús, com els galls i gallines sense una cama, caiem u a damunt de l’altre, les plomes volaven! Les gallines que cridaven, cocococo, cococo, quin desgavell! Les altres corals que arribaven nos miraven dient: i aquestos pobres desgraciats d’on arriben! Féiem verament pena! Aleshores ens vam posar bé per fer bella figura, que no érem rodamons!

Un altre viatge pietós

Entrem a dintre d’un galliner gegant. Estava ple de galls i gallines de tots els colors ! Hi havia també molts periodistes i emissores de ràdio i televisions de tota Catalunya i Espanya. El festival el retrasmitien en directe.
Mentrestant, al cadafal es presenta un gall presentador amb el frac, i tots, quiquiriquí, cococodè, quiquiriquí, cocodè, no es comprenia res! Ell mateix presenta el gall organizador, el més important del festival, era molt alt i gruixut.
Van aplaudir-lo quiquiriquí, cococodè, quiquiriquí, cocodè, després, tots callats, quan parla ell no té de volar una ploma! I la primera cosa que diu és:

- Enguany és un any excepcional per aquest festival internacional de cant coral, per la primera vegada es presenta l’Alguer amb una coral! - I això nos fa molta il.lusió - també si venen d’una terra estrangera molt llunyana, que es l’illa de Sardenya, per nosaltres no són italians, són catalans com nosaltres, i per això nosaltres de l’organització havem posat en el cartell del festival, l’Alguer a part, i no amb Itàlia.

Tots van aplaudir quiquiriquí, quiquiriquí, cocodè,cocodè, també els pollets piu, piu, piu, piu. A mi se m’endressen les plomes de l’esquena, em ve la pell de gallina... A mi, que sóc un gall! Això sí que és nacionalisme! Però som així tan importants per ells? Això m’agradava molt! Però em ve una inquietud, aquí succeeix un escàndol diplomàtic!
Nos volen sobre el cadafal, per nos presentar, així com es fa en una fira d’animals! Muntem al cadafal, nosaltres “feus” com som, nos tornem així bells que es veia el somriure brillar de lluny, nos van aplaudir quiquiriquiiií, quiquiriquiiií, quiquiriquiií, cococooodèèèè, cococooodèè, piu, piu, piu, durant alguns minuts, en aquel moment érem els més importants de tots! Ningú havia vist mai galls i gallines catalans de l’illa de Sardenya!

Els catalans retrobats

Acabada la presentació, tornem al nostre autobús i partim cap al poble, on les famílies nos han acollit, les nostres gallines retornen a fer l’ou de la boca, sem tots marejats! Quants sacrificis nos estava costant aquest festival!
Sempre en dintre de l’autobús, parlem de la presentació, una majoria dieva que era una mica exagerada, que han dit de nosaltres! Per a mi no és estat així, han pres en consideració la nostra llengua i cultura, aquella és i aquella resta i prou! I també s’atacaven que l’alguerès no és català, els galls i gallines que diuen això no són tots algueresos, però també una part dels algueresos pensen així, són aquells a qui han imposat de parlar en italià en família!
Jo i un altre gall amic, de la coral sem els únics que parlem sempre en alguerès, i reeixíem a comunicar amb tots! Hi havia alguns galls i gallines que podien parlar en alguerès però no el volien parlar! Veia que la majoria de la coral es posava a parlar amb els catalans en anglès! Oi!

Qui sem?

A l’endemà l’organització nos posa a nostra diposició un gallet, que era de Barcelona , un estudiant que no record de quina facultat d’estudis, una mica tímid, però molt dinàmic.
Ell nos tenia d’organitzar tot el que afectava les relacions amb l’organització, en poques paraules, la nostra ombra! Amb ell, les nostres gallines, que són mes pràctiques de llengua -de totes les maneres, Són gallines!-, es parlaven en anglès! Aquesta llengua nos està submergint el cervell! També ell sempre parlava en anglès! No tan sols eren les nostres gallines les que estaven tocades del cap! També ell!

Una ombra anglesa

Els dies a venir, ja que jo no cantava, donava un ajut a la meva coral en tantes coses, fent fotografies, pel.lícules, i altres coses, i feia també el turista! Tot em divertiva molt!
Endintre del galliner del festival hi havia totes les corals que participaven, moltes races de galls i gallines! Blanques, grogues, vermelles, aquella un poc tenyida pel sol, n’hi faltava una, aquella tenyida completament del sol! Com sóc jo! Jo estic a la vora d’Àfrica! I estaven en dintre del galliner tot el dia, fins a la nit, i també dinaven dins amb tots, un galliner caótic!
Era un bella ocasió d’anar a la caça de gallines! Quina més bella que l’altra!
Per uns dies dues belles gallines russes m’estaven sempre a passar al davant, estaven així tot el dia, no eren per res mal! Però jo no reixiva a agafar-les, corriven sempre, i fent cocococodeèèè cocodèèè a veu alta, una burla de qui em veieva! Un dia reeix a agafar-les per la cua, i els trec totes les plomes! que lletges que eren així! Ja no em van passar més pel davant! Un dia em fermen dues gallines viquingues, altes el doble de mi! Tenien les plomes blanques com la neu, al cap les tenien de color palla, els ulls blaus, belles com el sol, i també simpàtiques, em parlaven en anglès jo no tenia gana de parlar i no volia comprendre-les! Sempre aquest anglès! Oi! Elles volien fer unes fotografies amb mi! Oi! M’he posat enmig d’elles, m’he endressat la cresta i el coll, i he inflat el pit! Jo negre com el carbò i lleig! Enmig d’elles pareixia el cagalló del dilluns enmig de la sal!
Continuava a fer la caça de gallines estrangeres, m’agradaven gairebé totes!
Veig la coral de Turquia, galls, gallines i pollets tots amb els bigoti, que lletjos! Estaven sempre brincant d’una part a l’altra, però tenien una alegria fora del comú!
Els Filipins de la coral de les Filipines, tenien les plomes de color llimó, tots baixos amb els vestits i barrets iguals, i amb un somriure com si fos imprimit en una fàbrica! No sabia qui era el gall o la gallina! Aquelles d’Hongria, que belles! Totes amb les plomes del cap negres, i els ulls color cel, com maragdes! Òstia que belles!

La caça de gallines

Mentre jo, continuava a comunicar amb el meu alguerès.
Els meus amics que em veieven parlant, em miraven com si fos un fanàtic, un tocat del cap! I a vegades em sentia cohibit! Altres llengües, no en coneixia a part de l’italià, però amb qui el parlava? Hi havia sol una coral italiana!Jo un poc d’anglès el parlava, i sol amb les gallines d’Hongria no podria perdre un contacte així bell per la llengua! Eehhhh! No podria parlar en alguerès a les Hongareses! O no?

A què serveix la meva llengua?

Deprés d’un concert, que era al final del festival, nos fermen uns periodistes, per fer-nos una entrevista, eren d’una emissora televisiva i d’una ràdio molt important, en directe en tots els galliners de Catalunya i Espanya! Òstia quina ocasió per fer-nos conèixer! A l’entrevista va parlar el nostre president, que és una gallina! Comença a parlar en alguerès i altres llengües que no he entés mai!! Diu ella:

- Aquest festival no és agrait per res, ést allés very schmerz we shouldn’t stay auf dem grund in the list. Anderes chors ont fait scheschteste than us and we instead of stay in the middle of the liste nous ont mis dernier weil sie sagen der wir werden very undiszipliniert .

Jo i el meu amic no som reclamats pel nostre president, per parlar en alguerès. Ella mateix ha vist les seves dificultats i s’ha fet ajudar d’una gallina nostra, que també s’estava llicenciant en anglès. Aquesta llicenciada tenia de posar en pràctica els seus estudis de llengua! I va i parla en anglès! Òstia! Aquesta sí que és una befa! Hi sem nosaltres! No hi ha res de fer, jo i el meu amic nos posem les ales al cap! La demència lingüística mental i l’ou de través ha superat el límit! La demència ens ha oprimit! Era convençut que, qui nos veieva en televisió i nos escoltava a la radio deia: i aquestos són els catalans de sardenya? En quina llengua parlen? Oi, quina por!

Una llengüa estranya

Al final del concurs del festival, arribem penúltims, els últims eren els italians, no ens mereixíem això, teníem d’estar enmig de la classificació! No han dit que érem indisciplinats, quan nos presentaven al cadafal! Potser que la culpa d’això sigui de les nostres gallines! Sempre parlant, cococo,cococo! i perdent plomes! La majoria de la coral l’ha presa molt malament, aquesta grossa decepció.
Els nostres galls, talment que eren nerviosos i a més veien les nostres gallines que no manifestaven alguna emoció del fet, les han picades totes al cap i els han emplomat el cul! Són tontes! No comprenen res!

Una desil.lusió justificada

Primer de partir cap a la nostra illa, fem un concert a la seu del poble que nos ha acollit.
Després del concert, tota la població ens va fer una festa en nostre honor. Hi havia, galls, gallines, pollets de cada edat, l’alcade, i altres autoritats.
Es fan jocs, Es balla la sardana, un ball que jo mai no havia coneixut, verament bell i que et feia sentir u d’ells! Hi havia també un grup musical folclòric amb instruments musicals arcaics i molt capaços.



Una bella festa

L’endemà hi havia l’última cosa de fer, el salut del comiat. Tots que ploraven, un moment de commoció, que em prenia també a mi, però jo sóc un gall i no tinc de cedir a les emocions! Perquè quin gall seria jo? Una part del cor l’he deixada en allí i també un poc de la meva cresta! Totes aquelles belles gallines!

La tornada

Jo volia aprofundir les coneixences de la meva llengua.
Arrib a L’Alguer, vaig de pressa a incriurem a l’escola d’integrisme català, a la Univesitat Oberta de Catalunya, a l’Òmnium Cultural de L’Alguer.
Però l’escola és una mica estranya, a la universitat són tots tocats al cap. Quan tenim d’entrar en classe, galls i gallines nos tenim de treure les sabates i sempre hem de fer el salut agenollats davant de la bandera de les quatres barres! I també quan ens n’anem! Al centre de la classe, hi ha una taula amb dos canelobres i dues espelmes que estan sempre enceses, dia i nit, i enmig hi ha un diccionari de català! Oi on sóc! El nostre professor, Joaquim, mai no li he vist la cara, és sempre amb una caputxa! Es veu només la cresta! En quatre anys que hi vaig, ells m’han fet absorbir les doctrines lingüístiques catalanes, i és per això que tinc ja el cervell bollit com un ou! ! I a més ara sóc un terrorista lingüístic pitjor que ells!

També vosaltres de l’escola de català d’Esparraguera sou així ?

Dedicat a totes les gallines i gallinetes de l’escola de normalització de la llengua catalana d’Esparraguera!

_____________________________________________________________




dimarts, de març 21, 2006

EL GALLINER DE PAOLO


Jo sóc un gall i faig de bidell en un galliner a prop de l’Alguer, en un camp que està enmig d’un bosc de pins. El galliner és molt petit, hi ha vint-i-un pollets que van dels sis als dotze anys. Aprenen a llegir i a escriure italià, i estudiem tantes altres matèries. De fet, tenim tres gallines mestres que ensenyen contínuament i altres tres que venen de tant en tant a fer altres matèries.




L’aire és bo i els pollets estudien molt bé. Els pollets estan una mica espavilats, potser massa! I cada tant em vé al cap de girar-los el coll, però després hi repens: si jo quan era pollet era pitjor d’ells! Però ara al galliner sóc l’únic gall, encara que, de vegades, faig també de gallina! I és per això que tinc tots els pollets sempre al darrera, a cada passa que faig...

Cada dia m’assec a una taula que està enmig del galliner, que comunica amb totes les classes. Estic sempre a disposició de tots, i al mateix temps, quan ningú no em demana res, estudio la meva llengua, el català, perquè jo parl la nostra variant catalana que és l’alguerès.
Entretingut amb el control i l’ estudi esper l’arribada de l’hora, i és aleshores quan, com cada dia, em pos sobre la teulada i faig:
—Quiquiriqui, quiquiri,quiquiriquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! —amb tota la meva força canor; després cada vegada, sempre entenc de lluny:
—Cocodé, cocodè, cocodé, cocodè —i totes les gallines dels camps de la vora de l’escola em responen, sóc un gall ben vist!
Aleshores tots els pollets eixen de les classes, qui menja, qui va al bany, qui corre, qui ve a recontar-me històries o volen que jugui amb ells, un gall fac-totum!



I aquest dia com un altre, una gallina mestra d’anglès —sense plomes al cul i molt gruixuda!—, ve a la meva taula a curiosar. Teniu de saber que les gallines són molt curioses, al contrari dels galls! Doncs em diu:
—Cocodé, cocodè, què fas?
—Estudio! – li responc en manera seca. A les gallines es respon aixì!
—Ah! – diu ella perplexa, mirant sobre la taula amb la seva curiositat— Aquestos diccionaris de què són!
—De català! —i amb orgull li faig veure les pàgines escrites de dintre—. Aquest és de català/italià, i aqueix d’ italià/català; aquells, en canvi, es diuen Digui, digui, i són llibres d’exercicis.
Però la gallina sense plomes al cul retorna tota escandalitzada:
—I tu estudies això?
Ja començ a intuir la seva reacció.
—Ma tu sés tocat al cap!
S’ha pres molta confiança i això no m’agrada res, i li faig una resposta breu, amb significat:
—Per què?!
—És una llengüa que no serveix a res! El català? No el parla ningù! Tu has d’estudiar anglès, que és la millor llengüa! O el castellà, que és millor que el català! A més jo sóc també llicenciada en castellà!
—Oi! No el sabia!



L’he escoltada per educació, però la gallina no sabia el que estava dient, i també em trob perplex que ella sigui llicenciada en castellà. En aquell moment, malgrat això, faig un brinc i munt sobre la cadira, se m’endressa la cresta, se m’allarga el coll, ple, gruixut, vermell, les plomes se’m posen ben dretes, les tinc grogues i vermelles! Obr les ales... Ja sóc la bandera de les quatre barres!
Aleshores, amb les plomes del cervell també girades, li responc:
—Aquesta és una llengüa que parlen milions de persones ! Però sobretot és també la meva llengüa! La dels meus pares i iaios! I comunic amb el català!



La gallina ha vist la meva reacció segura, i ha abaixat el bec, perquè el gall i la cresta sóc jo! Quan faig un confront amb algú, dic sempre aquestes paraules, i mai no em sap respondre ningú:
— Un pollet si parla en anglès es intel.ligent, si parla en català és ignorant!
Això li dic perquè així ha estat com m’han tractat a mi, quan era pollet, a les escoles!
—No és una llengüa com una altra?
Però la gallina pelada, que no sap què dir, m’ataca amb un altre argument. No vol perdre el confront amb mi perquè ella és llicenciada, i jo un ignorant que defensa la llengua dels algueresos! Hi ha una superioritat cultural: es creurà aquesta gallina!
—L’alguéres no és català —quina eixida que té ara!
—Doncs jo sóc anat en Catalunya i parlava amb tots i amb totes! – Si no és la mateixa llengüa perquè ens compreniven?

Ella ha fet sol el volt del seu galliner! I no podia dir-me res de les diferències de l’alguerès i del català!
—No serà que sés tu la gran llicenciada ignorant, que no saps ni dir “res” en la nostra llengua?
—Cocodè, cocodé!
Fer raonar una gallina anglesa és molt dificil!
—Hi ha una dita que diu : Tens el cervell d’ una gallina!
Prenc un libre, obr les primeres pàgines, i li faig veure els dialectes que formen el català.
—Mira aquí, gallina anglesa! —al mapa hi és també l’alguerès— Aquest llibre ve d’una terra llunyana, Catalunya, i de cert no l’havem fet nosaltros algueresos, això de posar el nostre parlar enmig dels altres que formen el català!
La gallina, comprenent que era en tort, se n’anava... Però ja era tard, perquè el gall —que sóc jo— ja havia fet un altre brinc, havia muntat sobre la taula i, més valent que mai, cantava així com un Pavaroti català:
—Quiquiriqui, quiquiriquiiiiiiiiiiii!
Mentre a la gallineta anglesa el confront lingüístic li feia efecte:
—Cocodè, cocodé, cooking, cooking!




L’ou que ha fet era molt estrany, amb una creu vermella i blanca, sobre fons blau. Quan ha caigut en terra s’ha trencat!


The end