dimecres, de març 22, 2006

UN VIATGE LINGÜÍSTIC DEMENCIAL D’UNA CORAL A CATALUNYA



Sóc sempre el mateix gall a recontar-vos un altre fet! Abans jo era corista, no tan bo, en una coral de L’Alguer. Anàvem a fer concerts per tota l’illa, i també a fores. Sempre havem obtingut molts reconeixements importants.
Nosaltres, enmig d’aquesta passió, ens divertíem molt coneixent moltes corals d’altres galliners, també estrangers. A tots agradava conèixer galls i gallines, però a mi tan sols gallines!

Una coral verament clamorosa

Un dia de març del 2000 el nostre gall mestre de la coral, que t’he el cap calb com el cul d’una mona, ens dóna una bella notícia, nos havia arribat una invitació per participar, al mes de juliol, en un festival internacional de cant coral dels més importants d’Europa,que es fa a Catalunya, en un poble que està a cent quilometres de Barcelona, a sota dels Pireneus.
L’alegria era indescriptible: tots feien quiquiriquiií,quiquiriquiií, cococoooodèèèè, cococooodèèèè, les gallines una més ximple de l’altra i tontes, quan movien les ales, començaven a volar moltes plomes i no es veia res al galliner! Com la boira espessa de Milà! Es posen a fer ous bollits, fregits, a la cloque, escumats, i també se’ls tiraven a la cara.
Tot era contentor!

Una bella noticia

Durant els mesos següents, nos preparem molt seriament amb totes le forces que tenim. Jo no.Encara tenia d’aprendre, la meva veu no estava a punt per fer el concert. El gall mestre no sabia si jo era creuat amb un grill o amb una granota! Que si jo quan cantava no feia quiquiriqui, i feia cri, cri, cri, o cra, cra, cra, cra, un gall verament estrany! Però el gall mestre em volia portar igualment també sense cantar, perquè jo mateix faig part de la coral, la meva felicitat tocava els ous que il.luminaven el cel a la nit!

Una veu estranya

Arriba el dia de la sortida, a les 7.00 del matí d’un dia de juliol, anem cap al nostre autobús, que havem llogat per tot el nostre viatge, que nos esperarava a plaça de la Mercè: No vos podeu imaginar quants ous hem tingut de vendre per pagar-lo, les nostres gallines de la coral en feien tants, fins i tot set o vuit al dia, a algunes els van venir les morenes de tants ous que havien fet! I s’havian posat també els bolquers! Pobres les nostres gallines!
Ningú encara havia fet quiquiriqui o cococodè perquè nos teniem de relaxar pel viatge.
Era una gran festa, i tots estàvem contents: Les gallines mares que ploraven per la partença de les seves gallinetes, pareixia que nos tenien de portar en un forn d’una braseria! Elles han dat de tot als seus galls i gallinetes: botifarra, pernil, lardò, formatge, ous de butxaca, casquetes, coques de pa fet en casa i vi! Pareixíem fer un viatge a l’Àfrica! Nosaltres, sards, quan viatgem som així, no nos agrada viatjar amb el ventre buit! I a més nos reconeixen tots també perquè som baixos, gruixuts, "feus" i negres com el carbó! Estem a la vora d’Àfrica!

Viatjar per a menjar o menjar per a viatjar?

El gall mestre amb el cap calb com el cul d’una mona va fer quiquiriquiiii per muntar a l’autobús i surtir, tots es donaven encara altres petons, com si fos un viatge sense retorn!
Una altra vegada quiquiriquiiii, i partim cap a la nostra antiga mare, Catalunya! Així com deien els vells galls de L’Alguer!
Arribem al poble de Porto Torres.
És un poble que està a 30 quilómetres de la nostra ciutat, entrem al port per embarcar-nos i veig el nostre vaixell ancorat al moll; m’havia fet una bona impressió, que bell que era i que gran! Tan grans... no n’he vist mai! I qui sabia quantes persones hi estaven a dintre! Tenia quatre fumals gegants, i poques xalupes, pensava que era un fet estètic: seran amagades en una altra part del vaixell! Reeix també a llegir el seu nom, es diu TITÀNIC! Oi !Un nom que no m’agradava per res, i no sabia perquè em donava inquietud! Ja no volia muntar al vaixell.
Tenia por de fer el viatge pel mar! I a més jo no sé nedar! Vosaltres haveu vist mai un gall nedar? Jo tan sols he travessat les potsàngeres del meu camp! Sik! Sik! Sik! Em faig coratge i munt, un gall ha de ser fort davant de les gallines! Elles no tenien por perquè els seus cervells són molt petits i són "tontes", no aconsequeixen raonar! No saben el que fan!
El Titànic parteix, la destinació és Gènova, el poble del gall Cristòfol Colom. Aquell sí que no tenia por del mar!
Quan surtim a fora del port el vaixell comença a ballar... Quan més mar feiem, més ballava el vaixell. I ballava d’una manera espantosa, muntava i davallava sobre les onades, hi havia una tempesta de força 8 i la gana de fer quiquiriquí i cocodè nos va passar a tots, estàvem malament i marejats.
Les nostres pobres gallines, en compte de fer l’ou pel cul el feien ara per la boca! Mentrestant el Titànic no s’enfosava! Jo de tant en tant surtia sobre el pont del vaixell, per mirar si veia alguns icebergs! Jo no sabia si també en Sardenya n’hi havia! No volia fer la fi de Di Caprio!
Després de deu hores de viatge en ple dia, enmig de la tempesta, arribem a Génova.
Estàvem molt cansats, i dintre del vaixell estava ple de plomes i d’ous trencats! Vam posar els peus en terra com si fóssim nàufrags! Muntem al nostre autobús, i partim cap a Catalunya, anem rectes vers la frontera de França.
Dintre del nostre autobús es veu el nostre orígen sard! Com morts de fam, tréiem botifarra, formatge,pernil, coques de pa casquetes, vi i altres coses encara. Es comença a veure els nostre somriure, nosaltres quan mengem som així!


Un viatge per mar com en una pel.lícula

Arribem a la frontera Francesa, i nos aturen dos galls de la policia, dos galls vers! Teniu de saber que tots els galls d’Europa descendeixen dels francesos, els nostres orígens són aquells! Eren alts, ben trempats, amb les plomes blaves, blanques i vermelles! Nos contestaven tot, nos miraven malament ; ens van controlar també les plomes, mirant si teníem polls! No ens en van trobar perquè el nostre poll és molt petit i s’amaga bé, i no es veu! El poll sard és així! Pareixien del KGB! Després nos han deixat anar amb molta desconfiança!

Un control molt profund

El viatge en autobús va continuar durant tota la nit, les gallines van patir atacs de claustrofòbia: es posaven a plorar, alguns galls feien fins i tot quiquiriquí. Això no porta bé, que el gall canti de nit! Jo esperava que no succeís res! Després de tantes hores de viatge de nit, comença a fer-se dia, tots nosaltres érem molt cansats, com si haguéssim fet un viatge per una carretera afgana! Després de tant arribem a destinació a les 9.00 del matí.

Un autobús ple de desesperats

A la parada del poble que nos tenia d’acollir durant tot el temps neccesari, hi havia tota la població, esperant-nos : galls, gallines, pollets de cada edat, tots curiosos de veure’ns.
Quan vam davallar ens van aplaudir (quiquiriquiií, cocooocodèè, cocooodèè, quiquiriquí), també els pollets (piu, piu, piu!) El primer gall a fer-se envant, per dar-nos el salut de benvinguts per part de tot el poble, era l’alcade, un gall gruixut com un buda! A tots nosaltres nos daven petons, va ser una gran festa, jo anava triant totes les gallines més belles! Sóc un gall italià molt calent!

Un bell benvingut

Després vaig notar que la nostra comunicació amb ells no m’agradava! Teníem de parlar amb ells, però com?
Quan van separar-nos, per portar-nos de dos en dos, galls i gallines per cada família, jo esperava que m’ enviessin amb una família d’una d’aquelles gallines que m’havia besat! Però no és així! M’arriba un gall ros amb ulleres, més o menys de 30 anys i es presenta, es diu Xavier, és una mica tímid, i molt gentil,em parla en català i jo li contest amb el meu alguerès: ha estat un moment particular per a mi! El primer contacte que jo tenc amb un català!

Veig que fa una cara estranya, com estigués dient: quina parla i accent més estrany que té aquest gall italià!

El primer contacte

A mi i al meu amic de la coral, Xavier nos porta al seu galliner, i nos presenta la seva família: els pares, els germans, les cunyades, tots molts amables i simpàtics.
Parlem per conèixer-nos, el pare no el comprenia res! La mare pitjor! Els altres un poc, parlaven molt ràpid! Que pressa tenien! Una mica difícil a causa de l’accent i de les seves presses! No tenien la parlada com nosaltres. Quan parlem nosaltres sard fem venir gana de pixar! sem els més lents de tots els italians! A més ells no sabien que, a l’illa de Sardenya, hi ha un poble que parla en català arcaic! És a dir, català! I em preguntaven per què, i per què tan sols a l’Alguer.
Els vaig explicar tot, el meu amic que no és alguerès els dieva que el nostre dialecte no era català, les diferències de llengua hi són, però és sempre català com tots els altre dialectes catalans! Això perquè sem molt criticats de tota l’illa per el nostre dialecte i cultura.
Els vells galls algueresos dieven que no érem sards, tan sols algueresos, nosaltres tenim una altra llengua i cultura completament diferent de tota l’illa! Això ens ha comportat molts contrastos en tota Sardenya.

Una família amable

Deixades les famílies, tots nosaltres, teníem de partir cap a la presentació de totes les corals, que era a les 10.00 del matí!
L’autobús, ple de desesperats, parteix un altre vegada cap al poble de la congregació, que està a 35 quilòmetres del poble que nos ha acollit.
La carretera és tota plena de corbes, i el nostre calvari continua! Vam tardar 55 minuts!
Les nostres gallines retornen a fer l’ou de la boca i no del cul! Arribem, i com davallem de l’autobús, com els galls i gallines sense una cama, caiem u a damunt de l’altre, les plomes volaven! Les gallines que cridaven, cocococo, cococo, quin desgavell! Les altres corals que arribaven nos miraven dient: i aquestos pobres desgraciats d’on arriben! Féiem verament pena! Aleshores ens vam posar bé per fer bella figura, que no érem rodamons!

Un altre viatge pietós

Entrem a dintre d’un galliner gegant. Estava ple de galls i gallines de tots els colors ! Hi havia també molts periodistes i emissores de ràdio i televisions de tota Catalunya i Espanya. El festival el retrasmitien en directe.
Mentrestant, al cadafal es presenta un gall presentador amb el frac, i tots, quiquiriquí, cococodè, quiquiriquí, cocodè, no es comprenia res! Ell mateix presenta el gall organizador, el més important del festival, era molt alt i gruixut.
Van aplaudir-lo quiquiriquí, cococodè, quiquiriquí, cocodè, després, tots callats, quan parla ell no té de volar una ploma! I la primera cosa que diu és:

- Enguany és un any excepcional per aquest festival internacional de cant coral, per la primera vegada es presenta l’Alguer amb una coral! - I això nos fa molta il.lusió - també si venen d’una terra estrangera molt llunyana, que es l’illa de Sardenya, per nosaltres no són italians, són catalans com nosaltres, i per això nosaltres de l’organització havem posat en el cartell del festival, l’Alguer a part, i no amb Itàlia.

Tots van aplaudir quiquiriquí, quiquiriquí, cocodè,cocodè, també els pollets piu, piu, piu, piu. A mi se m’endressen les plomes de l’esquena, em ve la pell de gallina... A mi, que sóc un gall! Això sí que és nacionalisme! Però som així tan importants per ells? Això m’agradava molt! Però em ve una inquietud, aquí succeeix un escàndol diplomàtic!
Nos volen sobre el cadafal, per nos presentar, així com es fa en una fira d’animals! Muntem al cadafal, nosaltres “feus” com som, nos tornem així bells que es veia el somriure brillar de lluny, nos van aplaudir quiquiriquiiií, quiquiriquiiií, quiquiriquiií, cococooodèèèè, cococooodèè, piu, piu, piu, durant alguns minuts, en aquel moment érem els més importants de tots! Ningú havia vist mai galls i gallines catalans de l’illa de Sardenya!

Els catalans retrobats

Acabada la presentació, tornem al nostre autobús i partim cap al poble, on les famílies nos han acollit, les nostres gallines retornen a fer l’ou de la boca, sem tots marejats! Quants sacrificis nos estava costant aquest festival!
Sempre en dintre de l’autobús, parlem de la presentació, una majoria dieva que era una mica exagerada, que han dit de nosaltres! Per a mi no és estat així, han pres en consideració la nostra llengua i cultura, aquella és i aquella resta i prou! I també s’atacaven que l’alguerès no és català, els galls i gallines que diuen això no són tots algueresos, però també una part dels algueresos pensen així, són aquells a qui han imposat de parlar en italià en família!
Jo i un altre gall amic, de la coral sem els únics que parlem sempre en alguerès, i reeixíem a comunicar amb tots! Hi havia alguns galls i gallines que podien parlar en alguerès però no el volien parlar! Veia que la majoria de la coral es posava a parlar amb els catalans en anglès! Oi!

Qui sem?

A l’endemà l’organització nos posa a nostra diposició un gallet, que era de Barcelona , un estudiant que no record de quina facultat d’estudis, una mica tímid, però molt dinàmic.
Ell nos tenia d’organitzar tot el que afectava les relacions amb l’organització, en poques paraules, la nostra ombra! Amb ell, les nostres gallines, que són mes pràctiques de llengua -de totes les maneres, Són gallines!-, es parlaven en anglès! Aquesta llengua nos està submergint el cervell! També ell sempre parlava en anglès! No tan sols eren les nostres gallines les que estaven tocades del cap! També ell!

Una ombra anglesa

Els dies a venir, ja que jo no cantava, donava un ajut a la meva coral en tantes coses, fent fotografies, pel.lícules, i altres coses, i feia també el turista! Tot em divertiva molt!
Endintre del galliner del festival hi havia totes les corals que participaven, moltes races de galls i gallines! Blanques, grogues, vermelles, aquella un poc tenyida pel sol, n’hi faltava una, aquella tenyida completament del sol! Com sóc jo! Jo estic a la vora d’Àfrica! I estaven en dintre del galliner tot el dia, fins a la nit, i també dinaven dins amb tots, un galliner caótic!
Era un bella ocasió d’anar a la caça de gallines! Quina més bella que l’altra!
Per uns dies dues belles gallines russes m’estaven sempre a passar al davant, estaven així tot el dia, no eren per res mal! Però jo no reixiva a agafar-les, corriven sempre, i fent cocococodeèèè cocodèèè a veu alta, una burla de qui em veieva! Un dia reeix a agafar-les per la cua, i els trec totes les plomes! que lletges que eren així! Ja no em van passar més pel davant! Un dia em fermen dues gallines viquingues, altes el doble de mi! Tenien les plomes blanques com la neu, al cap les tenien de color palla, els ulls blaus, belles com el sol, i també simpàtiques, em parlaven en anglès jo no tenia gana de parlar i no volia comprendre-les! Sempre aquest anglès! Oi! Elles volien fer unes fotografies amb mi! Oi! M’he posat enmig d’elles, m’he endressat la cresta i el coll, i he inflat el pit! Jo negre com el carbò i lleig! Enmig d’elles pareixia el cagalló del dilluns enmig de la sal!
Continuava a fer la caça de gallines estrangeres, m’agradaven gairebé totes!
Veig la coral de Turquia, galls, gallines i pollets tots amb els bigoti, que lletjos! Estaven sempre brincant d’una part a l’altra, però tenien una alegria fora del comú!
Els Filipins de la coral de les Filipines, tenien les plomes de color llimó, tots baixos amb els vestits i barrets iguals, i amb un somriure com si fos imprimit en una fàbrica! No sabia qui era el gall o la gallina! Aquelles d’Hongria, que belles! Totes amb les plomes del cap negres, i els ulls color cel, com maragdes! Òstia que belles!

La caça de gallines

Mentre jo, continuava a comunicar amb el meu alguerès.
Els meus amics que em veieven parlant, em miraven com si fos un fanàtic, un tocat del cap! I a vegades em sentia cohibit! Altres llengües, no en coneixia a part de l’italià, però amb qui el parlava? Hi havia sol una coral italiana!Jo un poc d’anglès el parlava, i sol amb les gallines d’Hongria no podria perdre un contacte així bell per la llengua! Eehhhh! No podria parlar en alguerès a les Hongareses! O no?

A què serveix la meva llengua?

Deprés d’un concert, que era al final del festival, nos fermen uns periodistes, per fer-nos una entrevista, eren d’una emissora televisiva i d’una ràdio molt important, en directe en tots els galliners de Catalunya i Espanya! Òstia quina ocasió per fer-nos conèixer! A l’entrevista va parlar el nostre president, que és una gallina! Comença a parlar en alguerès i altres llengües que no he entés mai!! Diu ella:

- Aquest festival no és agrait per res, ést allés very schmerz we shouldn’t stay auf dem grund in the list. Anderes chors ont fait scheschteste than us and we instead of stay in the middle of the liste nous ont mis dernier weil sie sagen der wir werden very undiszipliniert .

Jo i el meu amic no som reclamats pel nostre president, per parlar en alguerès. Ella mateix ha vist les seves dificultats i s’ha fet ajudar d’una gallina nostra, que també s’estava llicenciant en anglès. Aquesta llicenciada tenia de posar en pràctica els seus estudis de llengua! I va i parla en anglès! Òstia! Aquesta sí que és una befa! Hi sem nosaltres! No hi ha res de fer, jo i el meu amic nos posem les ales al cap! La demència lingüística mental i l’ou de través ha superat el límit! La demència ens ha oprimit! Era convençut que, qui nos veieva en televisió i nos escoltava a la radio deia: i aquestos són els catalans de sardenya? En quina llengua parlen? Oi, quina por!

Una llengüa estranya

Al final del concurs del festival, arribem penúltims, els últims eren els italians, no ens mereixíem això, teníem d’estar enmig de la classificació! No han dit que érem indisciplinats, quan nos presentaven al cadafal! Potser que la culpa d’això sigui de les nostres gallines! Sempre parlant, cococo,cococo! i perdent plomes! La majoria de la coral l’ha presa molt malament, aquesta grossa decepció.
Els nostres galls, talment que eren nerviosos i a més veien les nostres gallines que no manifestaven alguna emoció del fet, les han picades totes al cap i els han emplomat el cul! Són tontes! No comprenen res!

Una desil.lusió justificada

Primer de partir cap a la nostra illa, fem un concert a la seu del poble que nos ha acollit.
Després del concert, tota la població ens va fer una festa en nostre honor. Hi havia, galls, gallines, pollets de cada edat, l’alcade, i altres autoritats.
Es fan jocs, Es balla la sardana, un ball que jo mai no havia coneixut, verament bell i que et feia sentir u d’ells! Hi havia també un grup musical folclòric amb instruments musicals arcaics i molt capaços.



Una bella festa

L’endemà hi havia l’última cosa de fer, el salut del comiat. Tots que ploraven, un moment de commoció, que em prenia també a mi, però jo sóc un gall i no tinc de cedir a les emocions! Perquè quin gall seria jo? Una part del cor l’he deixada en allí i també un poc de la meva cresta! Totes aquelles belles gallines!

La tornada

Jo volia aprofundir les coneixences de la meva llengua.
Arrib a L’Alguer, vaig de pressa a incriurem a l’escola d’integrisme català, a la Univesitat Oberta de Catalunya, a l’Òmnium Cultural de L’Alguer.
Però l’escola és una mica estranya, a la universitat són tots tocats al cap. Quan tenim d’entrar en classe, galls i gallines nos tenim de treure les sabates i sempre hem de fer el salut agenollats davant de la bandera de les quatres barres! I també quan ens n’anem! Al centre de la classe, hi ha una taula amb dos canelobres i dues espelmes que estan sempre enceses, dia i nit, i enmig hi ha un diccionari de català! Oi on sóc! El nostre professor, Joaquim, mai no li he vist la cara, és sempre amb una caputxa! Es veu només la cresta! En quatre anys que hi vaig, ells m’han fet absorbir les doctrines lingüístiques catalanes, i és per això que tinc ja el cervell bollit com un ou! ! I a més ara sóc un terrorista lingüístic pitjor que ells!

També vosaltres de l’escola de català d’Esparraguera sou així ?

Dedicat a totes les gallines i gallinetes de l’escola de normalització de la llengua catalana d’Esparraguera!

_____________________________________________________________




3 comentaris:

Pino Fiore ha dit...

Bravo Paolo Tremenda! Me sò divertit moltissim llegint la nova rondalla de galliner! No me imaginava que tenies qualitats de escritor. Si continues aixi segurament gunyeras el premi Pulitzer ("aviaria"permitint amb tots aquestos galls, gallines i pollets).Ens veiem dimars al curs amb Joaquim.Pino

Club Excursionista Aresta Nord ha dit...

Molt bon text..
Sembla que si no ens espavilem, al final la grip aviària afectarà totes les gallines i galls del món. Llavors ja no restarà res, ni tan sols esperança.
Qui perd els orígens perd la identitat.
Salutacions i ànims
L'Alexis Vizcaino, del Masnou (el Maresme)

Anònim ha dit...

Paolo,
He llegit en diagonal el teu escrit. Però he al·lucinat.
Parlar en anglés... no sabia que a Catalunya hagués tant d'extraterrestre. És el mateix que fan amb els mallorquins, aquests catalans tronats del Principat.
No conec l'Alguer, però haviat ho faré. Estic segur que el que més m'agradarà serà poder escoltar el català que s'hi parlar.
Salutacions cordials.
Xavier Batalla