dissabte, de maig 06, 2006

Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer (Continuacio')

Impressions d’un viatge demencial a Catalunya II!

Divendres, 24 de febrer de 2005

Un dia de novembre de 2005, a l’Òmnium Cultural de l’Alguer, el nostre professor Joaquim ens proposava un intercanvi cultural amb els estudiants d’una altra escola de català de Catalunya, qui volia hi podia participar, l’escola era i és la d’Esparraguera, un poble a prop de Barcelona. Les finalitats d’aquest intercanvi ? No sé què posar!

Una bella idea

Passats alguns dies, comencen a arribar les postals a tots, estàvem molt contents.Els dies passen, i a mí, no m’arriba encara res! Oi, aquestos catalans!

Pocs dies abans de Nadal vaig rebre una postal d’Esparreguera, quina il.lusió! Obr la postal, una postal de felicitacions! És molt bella, llig la carta...
La meva parella lingüística es diu Ana, i té 35 anys, de Barcelona, però viu a Esparreguera, m’explica que no havia parlat mai el català, tot i que el pare el parlava. La mare no, perquè no és catalana. Em diu que, per a ella, és molt difícil parlar-lo, i escriure-lo encara pitjor! Anticipadament va disculpar-se, i per això em va prometre que s’empenyaria en l’estudi de la llengua, per a poder comunicar amb mi d’una manera millor! Vaig notar que ella escrivia d’una manera molt simpàtica. Comencem a contestar-nos, el temp passa, i veig que ella va millorant el seu català! Ha tingut paraula! Jo li envio targetes postals, pel.lícules de l’Alguer i de Sardenya, li volia fer veure on visc!
Ella m’escriu sempre al correu electrònic, hi ha sempre unes paraules que no les comprenc, al diccionari de català no les trobava! Un dia em decideix de comprar-ne un de castellà! Quan vaig a fer la traducció, em vénen molts dubtes! No es comprenia en quina llengua ella m’escrivia! No tenia sentit ni en català, ni en castellà! Li explico aquest problema, ella se’m disculpa una altra vegada! Per no crear-li problemes per comunicar-me, li vaig dir d’escriure’m com volgués, allò important era comunicar, però, ella d’aixó se n’és aprofítada! I m’escriu més en castellà, i també amb aquella llengua desconeguda, que en català! L’intercanvi lingüístic cultural era i és contaminat d’altres llengues desconegudes!

Una llengua desconeguda

Al mes de febrer tinc uns dies de vacances, i m’hi decideixo de fer un viatge a Catalunya; a l’Ana li faig saber del viatge, i també que era una bona ocasió per conéixer-nos, i de veure també el poble. Ella em vol convidar a casa seva! Jo no volia, perquè sóc molt tímid i vergonyós, no m’agrada molestar ningú, i a més tinc també tinc por de les dones! Oi ! Després de tant, m’ha convençut, jo sóc una mica tossut, o cabezón com diu ella, i vaig aceptar la invitació.
Arriba el dia de la partença, entr dins de l’avió, estava tot ple, hi havia també l’alcade de l’Alguer amb un assesor, també ells van a Catalunya! Jo em pos a pensar sobre ells: “de segur que van a fer un viatge cultural, o a tenir relacions turístiques o comercials”; em pregunt: “que em rapresenten ells culturalment a Catalunya? no són ni algueresos”. Els he vists una vegada en televisió i vos dic que com parlaven en alguerès feien pietat; seria millor que no parlessin! Ells tenen de representar l’Alguer a Catalunya! Però de quina manera? Que pensaran els catalans de nosaltres quan els sentiran? No continuo més!

Una representació que no m’agrada

Després de 55 minuts de viatge arribem a Girona a les 23.30. Pregunt al personal de camp d’avió diverses informacions, i tots em parlen en castellà, més de sis persones! Em dic:
– No seran treballadors catalans...- però em comprenen perfectament ! Ja va bé el mateix! No és res!
M’he decidit de passar la nit a Girona, perquè era ja massa tard. Munt a l’autobús, i pregunt al xòfer on puc trobar un hostal per passar la nit. Gentilment, em dóna les informacions en castellà! Ja va bé el mateix! Arrib al poble, a les 24.30, pregunt a le persones que encontr pels carrers:
-On és pot trobar un hostal?
Tots em parlen en castellà, no fa res ja va bé el mateix! Sempre tots gentils! Trob dos hostals, i estaven plens. Al tercer, reeix a trobar l’última cambra lliure! Ningú del personal m’ha parlat en català de tots tres hostals! L’hostal estava molt bell, i la cambra era de luxe! És molt estrany que un hostal d’una estrella sigui així, de luxe! Si veniu a Sardenya, i anau en un hostal d’una estrella, vos van a donar una cova! No he pensat de portar de l’Alguer una espelma, per cercar catalans que parlin en català!

____________________________________________________


Dissabte, 24 de febrer de 2005

Al matí, em llevo d’hora per a agafar el tren cap a Barcelona, vaig sempre a preguntar informacions a moltes persones, com u d’aquells turistes tontos i perduts, però jo no sóc així! És que jo volia trobar un contacte en català! Tots em parlen en castellà, al bar, a la taquilla, el personal del ferrocarril, el personal de la seguresa, els xòfers dels taxí! En aquest poble seran tots immigrats! No crec que sigui així! Pens que la qüestió deu ser una altra! Mentrestant jo esper el tren a l’estació per portar-me a Barcelona, veig moltes persones, amb un aire de treballadors, després veig que es ferma al meu costat, una parella, i que parlen en català! Aleshores, ja hi ha algú que parla en català! Teniu de veure le meves orelles com s’han fet! Grans com aquelles d’un elefant africà! Era curiós d’entendre’ls parlar en català, entenia tot, més bé que les màquines electròniques d’espionatge de la C.I.A. americana!

Una orella fina!

Arriba el tren, munt, i m’assec, prenc el mòbil, i el sintonitz ràdio Catalunya, per fer l’orella al català, tanc els ulls per riposar-me, i escolt la transmissió: és una transmissió de receptes de menjar català, molt interessants! Cada u trucava per dir la seva recepta, quina millor que l’altra, jo volia trucar, per dir-ne una nostra algueresa - lo polp en allada-, però no tenia el número de telèfon. Després el periodista va parlar de la història d’una recepta antiga Catalana que es remunta al 1400, i que l’han inventada els monjos, una recepta molt pobra i molt bona – la torta de menjar blanc!- Òstia! El nostre pastís alguerés! Nosaltres no tenim tan sols la llengua i la cultura catalana, també la cuina catalana!
Acabada la transmissió, cànvic diverses emissores tots parlant de llengua, sempre d’arguments molt interessants, en algunes l’escoltador podia participar. M’hagués agradat diure la mia opinió sobre la llengua, però també en aquest cas no tenia el telèfon!

La curiositat lingüística no acaba mai!

Després de reposar-me, obr els ulls:
– Oi! On sóc?
He comprés que he travessat el temps i ara sóc en una altra part del món! Sóc sobre el tren que porta de Xangai a Pequín! Tot ple de xinesos! Així tants no n’he vist mai!
Arrib a Barcelona, i em truca l’Ana, dient que arriba mitja hora més tard. Pero’ jo no podia presentar-me així com un ase a ella, i aprofito per anar a comprar flors, hi vol un poc de cavallerositat italiana: de italià vaig portar tan sols allò! La resta, tot alguerès! Pregunt a les poques persones que trob al carrer, malgrat siguin les 10.30 del matí! No menys de quinze persones, la gentilesa d’aquestes persones m’ha impressionat molt, nosaltres a l’Alguer no som així gentils! Però hi havia una altra cosa que m’ha colpit encara de més, tots em parlaven en castellà, tot i que em comprenien perfectament: vol dir això que parl el català, no una altra llengua! Del més jove al més gran, de tots dos sexes! Volia veure si hi havia distinció ( estic molt desil.lusionat), però no hi havia res de fer! He comprès, que l’únic que parlava el català a Barcelona era jo! Quin honor! I em ve un dubte, no és que jo sóc a Madrid? Així quan era sobre el tren de Xanghai a Pequín! Quin viatge extrany!
No reeixia a trobar el negoci floreal, havia ja fet més de dos quilòmetres, ja que jo sóc molt tossut i “cabezón”, hi reeix a trobar-lo, al florista, li pregunt sobre les roses grogues i vermelles, potser sóc una mica exagerat! A mi, aquestos colors m’agraden molt! El florista gentilíssim, que entenia la meva parla amb el meu accent, ni va esforçar-se a parlar-me en català, em parlava sempre en castellà!
Retorn a l’estació de Xanghai... Oh! de Madrid! No record bé on era, però a Barcelona, no!

Quina Catalunya més extranya!

Em truca l’Ana, no comprenia bé on era, i després de tant reeixim a trobar-nos. La veig de lluny, li volia fer una broma, però l’emoció m’ha blocat! Ella es presenta, és molt simpàtica així com la creia jo, li dono les roses, crec que li agraden!
Si no sabeu què regalar a una dona, doneu-li roses, elles són sempre contentes, és el millor regal que podeu fer.
Muntem al cotxe i anem a Esparreguera. Quan arribem, em porta a l’Abadia de Montserrat. Em feia de guia, m’explicava tantes coses, mentre jo feia pel.licules. Un lloc d’una bellesa indiscutible.

Així com la imaginava

S’havia fet tard, i la fam tocava el sostre. Ella em porta a un petit restaurant d’Esparreguera d’un amic seu, que fa cuina casolana. Entrem dintre del restaurant, nos seiem, l’Ana em presenta al seu amic, ell em parla en castellà, sempre l’Ana li diu de no parlar-me en catellà, que no el comprenc, i de parlar-me en català, perquè jo el parl, i que sóc italià!
- I de on ets?
- De l’Alguer!
- I on es troba?
- A la illa de Sardenya-
- Ah! I tu parles el català?
- Si!
- Per què?
Li explic el perquè, ell estava molt perplex! La seva curiositat em va submergir! Em fa moltes preguntes, i també sobre els noms dels ingredients que estaven al menú, i si coincideixen amb l’alguerés, ell tenia alguns dubtes sobre unes paraules, no estava convençut, li explico, que potser ell s’equivoca, i no jo.
- Mira que potser que t’esballis tu, i no jo!
- Per què?
- Perquè jo parl un català arcaic, i tu modern!
- Ah!
La muller que treballa amb ell, em diu que sabia que a l’Alguer es parla en català. També un client que estava segut al costat de la nostra taula, també ell comença a fer-me preguntes, sobre l’Alguer i l’alguerés, fins i tot els cambrers del restaurant que crec que eren els fills seus.

Demanem el menjar, quin plat millor que l’altre, he menjat de deu! Li pregunt també sobre el vi negre i fort, fet en casa, m’agraden els vins genuins: del vi sóc un entés, i a més el faig. Ell vol acontentar-me, i em bec un got. El vi estava bo, però m’ha pres al cap, ell tot somrient em diu:
- Fort, eh!
- Sí, però mata l’home!
- Els vins nostres són molt forts!
- Ja ho veig!
Ja al segon got, i l’home era ja mort, no coprenia res més! En aquell vi, hi havia una cosa que no anava bé! Acabat de dinar fem les salutacions, i vos assegur que l’hospitalitat a Catalunya és a fora del comú, no com nosaltres algueresos, que d’això els catalans no ens han trasmitit res!

L’Alguer: On és? L’alguerès: Català? Boooo! Oi!

Ens en anem a casa per reposar. Allà mir la televisió. Els programes són en català, parlen de cultura i de llengua, veig que la televisió és submergida en això, ja fan bé a salvaguardar la llengua i la cultura, però és una mica pesat, els mitjans de comunicació bombardegen la població amb aquests programes dia i nit! Nosaltres a l’Alguer tenim dues televisions locals, tan sols una dóna les telenotícies en alguerès, és CATALAN TV i es pot veure també a internet.

La salvaguarda de la llengua

Al vespre, sortim de casa per anar a la festa de carnaval que fa el poble pels nens, i pel carrer trobem dues bruixes, que són amigues de l’Ana, i vos dic, que així belles mai no n’he vist! Òstia! L’Ana em va presentar a mitja tribu d’Esparraguera, tots molt simpàtics, i curiosos de la meva parla, potser feien confusió amb E.T., que venia d’un altre planeta! La festa era organitzada en català! Una llengua molt rara! Oi!

Una llengua rara

L’Ana em diu que, al vepre, ens han convidat a una festa d’aniversari, en el pis de la bella bruixa.
Mentre, anem a fer unes despeses per la festa, i també un volt pel poble dels espàrrecs, molt bonic, tranquil, i amb un bon aire. Arriba l’hora d’anar a la festa, entrem al pis, estava ple d’amics i amigues de l’Ana, em presenta a tots, i com les altres vegades diu le mateixes coses, estan una mica sorpresos, ells em volien fer la vivisecció al cap, per mirar cosa hi havia dintre ( creien d’estar a l’àrea 51 dels Etats Units d’Amèrica ) No sabien que dintre del cap d’ un alguerés, hi ha tan sols carbó i res més!
La festa estava molt animada de belles dones! Jo tinc por d’elles! Em fan preguntes en castellà, i els explico de parlar-me en català! Pareixien esforçarse per parlar-me en la llengua d’ells! Alguns se’n diculpen, de la parla, i continuen en castellà! Jo deia que no hi havia cap problema, que així aprenia una nova llengua! Oi!
Després d’un poc, les belles dones treuen a fora un argument molt interessant de la llengua i de la repressió del règim, parlant en català! Discutint amb mí també dels problemes de la llengua algueresa, i que s’assemblaven molt! Acabat l’argument, retornen a parlar en castellà! Oi! Vaig notar que la festejada era de llengua castellana i no tenia cap problema en parlar-me en català! I a més, érem col.legues! Fem el mateix treball, i d’allò animem una llarga discussió! Més envant, s’asseu a la vora de la meva cadira un home que no record el nom, em parla en català i em diu que ell és mestre d’escola, però que no és català, sino’ andalús. Havia trobat treball a una escola del poble, m’ha dit que en sis mesos havia fet un esforç mental increïble per aprendre el català i integrar-se a la comunitat! Jo no he comprés per què! Parlen tots en castellà! I parla el català amb tots sense problemes d’identitat com tenen els catalans! I a més ensenya el català als nens! I ha d’escriure un llibre sobre aquest cas! Mentre, m’ofereixen un got de vi! Oi! Al primer em pren al cap, al segon mori l’home! El vi estava bo, però! Em volien dar també cava! He preferit deixar-ho perdre! Es fan les dues, comencen a anar-se’n, les dones, totes em donen petons, tres amb precisió! I totes em contesten que m’equivoco com donar-los! Jo pensava que, els donés a la dreta o a l’esquerra, no canviava res, i que no era la quantitat, sinó que compta la qualitat! Que metòdiques! Oi!

Quants problemes per parlar la pròpia llengua

Diumenge, 26 de febrer de 2005

Al matí següent, el dia no era tan bo. L’Ana em porta a fer un volt a Sitges, un poble turístic de mar, amb un bell casc antic, i una bella platje. Estava ple de turistes, visitem tot el que es podia veure, estava fascinat de l’organització d’aquest poble. Es fa la una, i la fam toca el sostre! Decidim de tornar a Esparreguera, i a mesura que anem anant, trobem en un poblet un restaurant, i ens aturem. Es diu, Pa Nou, i fan cuina casolana. És un negoci familiar, i la primera cosa que et donen, és la gentilesa! No som a l’Alguer! Parlen tots en català! Hi havia tres minyones cambreres, , més o menys dels setze als vint-i-un anys, parlaven en català. Fa una vida que no entenc parlar persones així joves! La seva iaia, una dona molt gran d’edat, estava darrere del banc passant el temp, i tenia molta gana de parlar amb algú! I començ una llarga conversa amb la dona, parlant de menjars, ella tota contenta perquè algú li ha dat una mica d’atenció enmig de tanta gent.
Ens seiem a menjar, i sempre de deu em tracten! Prenc el vi, i estava bo, el primer got m’ha pres al cap, al segon, mori l’home!
Retornem a Esparreguera, l’Ana em diu que em volia conéixer un amic seu, i que nos vol portar a Barcelona, per visitar la fira del llibre català, això al vespre. Em diu també que és una persona molt interessada per la llengua com sóc jo! Òstia, a Catalunya hi ha un terrorista lingüístic com jo! L’Ana me’l presenta, i parlem de llengua, veig que és una persona de cultura historico lingüística catalana elevada. Anem a la fira, ell sabia tot de la història i cultura catalana! No hi havia llibre que no coneixia l’autor! M’explicava de tot sobre els llibres. Jo pens que si a l’Alguer forem tots com ell, havíem resolvit tots els problemes de la llengua! Hi havia una noia que feia jugar els nens, fent jocs, i recontant històries en català, eren molt petits, més o menys de tres a cinc anys, i parlaven en català! Feia 35 anys que no veia parlar en català minyons així petits! Sóc estat encantat mirant-me’ls durant molts minuts, em feia recordar la nostra Alguer vella, i pobra, on l’única llengua era el català de l’Alguer.


Quina emoció lingüística
Diumenge, 26 de febrer de 2005
Últim dia

Al matí, faig la bossa de viatge, i partim vers Girona. Visitem el centre històric, que és molt bell, ben organitzat, i net! No un desgavell com l’Alguer, en allí si que saben que vol diure fer turisme! Arriba l’hora de dinar, la fam toca el sostre!
Entrem en un restaurant del centre històric, i trobem els duenyos que parlaven en català. També amb ells haven bescanviat algunes paraules sobre la llengua. El menjar, com els altres, estava de deu! Anem al vi. El primer got em pren al cap, al segon, mori l’home! Oi aquest vi català!
Al vespre l’Ana m’acompanya al camp d’avions de Girona, no tenia gana d’anar-me’n, però a l’endemà tenia de retornar al treball! Ens donem un bell reveure. Jo faig totes les pràctiques per muntar a l’avió, després tots els controls de la seguresa. Com que no no era escrit, no sabia quina era la sortida de l’avió de l’Alguer! Aleshores, pregunt al personal que estava allí:

-Disculpi, em sap diure on és la sortida per a prendre l’avió de l’Alguer?
-Guardi, deve andare là, a sinistra, in fondo, e guardare il televisore que gli indica l’uscita per Alghero (tradució al català: Miri, te d’anar a l’esquerra, al fons, i mirar el televisor que li indica la sortida de l’Alguer)
Jo he pres un cop al cap lingüístic! Parl en català i em responen en italià! No sabia que dir, no volia fer polèmiques sobre la llengua! La resposta la deix a vosaltres si haveu tingut gana de llegir aquesta història!

Les perplexitats de la llengua superen la raó humana!

___________________________________________________________________________

El català, la llengua dels ignorants!
Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer II.

Sí, haveu comprés bé! És així! El català, la llengua dels ignorants! I ningú m’ho treu del cap! Sense voler ofendre ningú, això és el que he comprés del viatge que he fet a Catalunya... Vosaltres ja em direu que... quan llegireu la segona part...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats pel blog, es colpidor veure com a l'Alguer hi queda gent amb sensibilitat per defensar la nostra llengua.
Entenc perfectament la teva perplexitat en trobar-te una Catalunya on no es parla massa el català. Els d'aquí cada dia ens topem amb nous elements que fan créixer el temor que la nostra llengua es mori i que unicament quedem quatre gats que hem de suplicar i demanar "per favor" que ens parlin en la nostra llengua dins el nostre propi país. Francament cada dia més decebedor !!!

Carme Figueres

Georgina Guerola ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Idali Vera ha dit...

Tinc vergonya del meu pais i dels catalans (cal dir-ne catalans?).

A Perpinyà, Catalunya del Nord, bastanta gent pot parlar-te en català, sobretot que s'hi esforçaran perquè de castellà ningu no en sap

Sinblancaporelmundo ha dit...

Però, anem a veure, maco. Et parlaven en castellà perquè el castellà és la llengua de Catalunlla. És la llengua materna de més de la meitat de la població. A part d'això, Catalunlla guanya moltíssims diners usant el castellà.

Tingues en compte que Barcelona és la capital del món de la producció editorial en espanyol. De què viuria moltíssima gent si no usès l'espanyol? No te n'adones que si no fora pel castellà, Catalunlla seria un paisito com Croàcia o Lituània? Visqui el català?

Per favor, no em facis riure. Estudia espanyol, guanyaràs moltíssim més, i no només diners.

Anònim ha dit...

D'aquí a poc venim a l'Alguer. Esper que no siguis un cas aïllat. Que bé que fas servir la llengua! Som mallorquins i m'agrada veure que la llengua dels catalans d'arreu no és la de tv3, que fa pena el barcelonino dels mitjans de comunicació!