De ma terra llunya, l¹Alguer,
naix el sol que va cap a ponent,
a calentar el cor dels meus germans
de la nostra gran pàtria catalana.
Sol que navegues sobre ondes
Escumetjants i sorolloses
Fes arribar el meu crit d'esperança:
Un dia tots unirem les mans
Per ballar una gran sardana sobre la mar:
llavors, al bell mig, esclataran com roses,
grogues i vermelles, homens i dones de tots
els pobles, de totes les ciutats i aixecarem junts
la nostra senyera, símbol de vida, de pau
i de llibertat.
Sobre el penó
del gran portal reial
encara avui onetjen altes i austeres
les quatre barres del meu petit país,
dominant el temps que passa
inexorable, perquè la nostra fe
i la nostra història, mai moriran!
3 comentaris:
Bentornat Paolo!!!!!
Veig que has fet un llarg treball..enhorabona!
Felicitats!
Un bloc ben interessant. Una abraçada des del País Valencià. Salut!
blocs.mesvilaweb.cat/paualabajos
Eh, maco, m'alegro molt que continuis vivint la poesia! Acabo de tornar de Valància on vaig fer dues lectures.... O sigui, el que quedarà, fixat al paper i inscrit a la vida, és la poesia!
Un petonàs!
Sarah
Publica un comentari a l'entrada